Els partits o el moviment

Tornar a articular un espai polític com el que Jordi Pujol va aglutinar durant dues dècades llargues li està resultant molt problemàtic a la direcció del PDeCAT. L’univers social del pujolisme s’ha dispersat i ara no està gaire clar que sigui possible tornar a reunir-lo sense tenir un lideratge potent com el del fundador. L’aventura independentista del 2017 ha deixat un nombrós martirologi polític, un grup de dirigents amb l’aura sacrificial sobre el cap, però no apareix cap figura amb una força equiparable a la que va tenir Pujol.

L’independentisme segueix sent un moviment heterogeni. Hi ha aquí dos partits grans, ERC i el PDeCAT, i un altre de més petit, la CUP, amb les seves respectives propostes politicoideològiques i els seus interessos electorals. Després hi ha les dues plataformes activistes, l’ANC i Òmnium Cultural, amb una orientació diferent i objectius propis. El moviment ha desfermat, a més, una energia social i un activisme que responen a les periòdiques crides conjuntes sense que sigui fàcil determinar a quina part cal vincular aquesta força, llevat que sigui, simplement, a l’esperit unitari que els uneix en els seus grans moments.

Carles Puigdemont intenta convertir-se en el director del moviment, però s’ha orientat en sentit contrari al que han pres els dos partits principals, ERC i el PDeCAT. Puigdemont apunta a la continuació del combat, per dir-ho així, mentre que en els dos partits s’ha imposat, amb pugnes i vacil·lacions, el realisme polític. És a dir, l’aventura s’ha acabat i ara toca una etapa, almenys, de reconsideració.

Resulta una mica sorprenent que Puigdemont i el seu nucli d’incondicionals no se sentin obligats a donar pas a un altre lideratge, tenint en compte que és el responsable polític d’un fracàs i una derrota innegables. Com si la condició de perseguits, empresonats i expatriats els eximís de retre comptes per haver portat el país a aquest desastre. Un reajustament és el més lògic, però sembla que, al contrari, el mateix Puigdemont i els seus seguidors consideren que la seva actuació el 2017 constitueix un capital polític positiu i un aval a la seva capacitat estratègica. Però quan s’analitza amb detall la seva actuació durant la tardor passada el que s’aprecia és, precisament, una successió d’improvisacions, una valoració equivocada de la relació de forces, uns càlculs erronis sobre els suports internacionals, culminats en uns dubtes en el moment crític que van tenir com a conseqüència la intervenció de la Generalitat per part del Govern del PP. I un sol èxit: la fugida a Bèlgica, que, certament, ha tingut la virtut d’introduir uns actors europeus que tendeixen a atenuar la virulència del conflicte.

Confiar la direcció del moviment independentista a algú amb aquesta experiència indicaria, simplement, que la llista de possibles líders és molt curta i suposaria el bitllet cap a un altre fracàs. S’entén que ERC i el PDeCAT no s’arremanguin. Seria com repetir l’equivocació que la coalició independentista va cometre quan va proposar Quim Torra per presidir el Govern. Tenir un activista al capdavant de l’Executiu català pot satisfer, potser, els nuclis que estan a l’espera d’un nou intent com el de l’octubre del 2017. Però la veritat és que al president Torra no se l’ha sentit parlar de temes més rellevants. Un exemple: la venda recent d’una de les principals empreses catalanes –i la més antiga, per cert–, Codorníu, a un fons d’inversions nord-americà. Esdeveniments com aquest, que arriben després d’haver perdut seus bancàries i empresarials similars o encara més significatives, no sembla que mereixin l’atenció del Govern català. Gens ni mica. Ells tenen una altra cosa al cap, “la” cosa. L’activisme, l’agit-prop, ja sigui a Barcelona o a Washington.

La participació del PDeCAT i ERC en la majoria parlamentària que va censurar Rajoy i el va substituir per Pedro Sánchez és, de moment, el principal fruit, gens menyspreable, per descomptat, de la rectificació que l’independentisme es deu i li deu a la societat catalana. És el retorn al realisme, a l’acceptació del marc polític. Per transitar aquest camí cal que els dos partits principals de l’independentisme agafin i tinguin ben subjectes les regnes d’un moviment que els ha superat, amb el resultat que hi ha a la vista. Ara han de demostrar que han après la lliçó. La incapacitat dels partits catalanistes en el seu conjunt per afrontar adequadament el 2010 la retallada constitucional de l’Estatut d’autonomia va ser el que va permetre que els independentistes capitalitzessin l’onada d’indignació. Però l’aventura s’ha acabat.