Combat per l'1-O

“L’1 d’octubre és la data més important en la història de Catalunya dels últims tres segles, sens dubte”. Ho va escriure Josep-Lluís Carod-Rovira en la seva columna a Nació Digital, el 27 de juny. No és una boutade, sinó una convicció. És també una evidència del que serà l’element central entorn del qual es vertebrarà la publicística de l’independentisme a partir de la tardor.

A ningú se li escapa, a més, que amb l’horitzó primaveral dels comicis municipals i europeus, l’1-O és un caramel per traçar la campanya electoral. És per això que aquests dies l’independentisme discuteix quina facció va contribuir més a fer-lo possible. En el seu discurs per a la conferència nacional d’ERC, Oriol Junqueras marcava territori i atorgava el mèrit a la seva formació.

Més enllà de si va ser així o no, presentar-se com el capdavanter de l’1-O pretén calmar els seus i evitar que es dubti del compromís d’ERC amb la República, malgrat que la ponència aprovada no advoqui de manera explícita per la via unilateral. Imagineu-vos com està el panorama independentista perquè Esquerra hagi de mostrar credencials republicanes!

Perquè ningú agafi el seu formatge, les altres formacions de seguida han sortit en tromba. Des de les declaracions més moderades de la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, “l’1-O és patrimoni de tots”, fins a les més contundents del portaveu adjunt de Junts per Catalunya (JxCat), Eduard Pujol, “som els més valents […], nosaltres no ens hem mogut”.

A partir de setembre veurem dues versions marquetinianes de l’1-O, no necessàriament contradictòries entre si. Totes dues partiran d’aquesta data com a fita fundacional de la República catalana. Resulta que si en algun moment s’arribés a constituir l’Estat català s’abandonaria l’11-S com a dia nacional amb l’argument que ja n’hi ha prou de celebrar derrotes, per establir l’1-O com una victòria popular més d’acord amb els temps en què el “poble” és el subjecte pel qual ha de passar tot.

Una versió presentarà l’1-O com “la voluntat, per sobre dels impediments, de votar dels catalans”. Cal recordar que l’aposta per dirimir la relació Catalunya-Espanya mitjançant un referèndum —pactat— té, segons les enquestes, un ampli suport. Aquesta mirada, segons com es presenti, pot incloure l’espai que representa Catalunya en Comú, que va voler veure l’1-O com “una mobilització legítima” o, en paraules d’Ada Colau, com “un acte de sobirania popular”.

La segona versió aprofundirà en les càrregues policials. Aquesta, menys propositiva, intentarà convertir l’1-O en un punt de no retorn emocional. Encara que no hi tingui res a veure, el relat en aquest sentit parteix de la mateixa lògica amb la qual els independentistes irlandesos van dur a terme l’Alçament de Pasqua del 1916.

Patrick Pearse, James Connolly, Thomas J. Clarke i la seva amalgama de voluntaris van planejar una revolta assumint que si no aconseguien el seu objectiu politicomilitar el seu “sacrifici” seria un punt d’inflexió en la relació emocional dels irlandesos amb l’Imperi britànic. La seva pretensió última va tenir un èxit rotund.

En el moment de la revolta els seus conciutadans els van veure com uns temeraris. La detenció i execució posterior de la quinzena de líders va fer canviar l’estat d’opinió a Irlanda. La desproporció de la resposta britànica —judicial i militar—, lluny de resoldre el problema, el va galvanitzar. Els revoltats van esdevenir màrtirs i la seva insurrecció va contribuir al fet que la població irlandesa de forma majoritària s’alienés mentalment de Londres.

L’episodi ha estat sempre molt present en el separatisme català i encara ho està en algunes ments pensants de la seva publicística actual. Simplifico perquè no me’n queda una altra, tot i que la qüestió no és de blancs i negres: mentre que la primera versió de l’1-O sembla més present en l’ànim d’ERC, la propensió a la versió a la irlandesa sembla estar-ho més en JxCat —no el PDeCAT— i fins i tot en la direcció actual de l’ANC.

El que passa és que si algun dia naixés la República catalana seria la intelligentsia del futur qui traçaria el relat de l’esdevingut. Igual que avui a Irlanda es considera Pearse, que es va atribuir el títol de president de la República (que no va veure), com la figura prominent de l’Alçament quan en realitat Clarke en va ser la ment pensant. Si, d’altra banda, no passa res, el públic de Junqueras, Pujol i Pascal haurà viscut un nou intercanvi de retrets preelectorals sobre el sexe dels àngels a què els historiadors potser dedicaran una nota.

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha demanat “girar full respecte a l’1 d’octubre”. Al contrari, l’independentisme estirarà l’1-O com un xiclet, com anuncia el llibre del fotògraf Jordi Borràs que el president Torra li va regalar al Rei a Tarragona, Dies que duraran anys. Com es pot oblidar si, com expressava Carod-Rovira, “és, simbòlicament, el nostre capital més destacat”. Ho comprovarem a la tornada a l’escola.