La fredor del bisturí

Ha arribat l’estiu, però posin-se un moment l’abric per rebre un passatge de Proleterka de Fleur Jaeggy: “L’Orsola és viuda. Sembla que de sempre. A la casa i al jardí, el passat. El passat a les habitacions, als objectes. Les habitacions dirigides cap a l’interior, gairebé de camí cap a la foscor. També a la torreta que domina, endormiscada, el llac. Cada nit obeeixo l’Orsola. He de tancar tots els porticons. Tanco les parpelles de la casa. La torreta no té porticons. És un reliquiari de cares. Per terra també hi ha els retrats dels pares d’en Johannes. Amb la roba tradicional. Així els vaig conèixer. La dona amb la còfia. Un cosset emmidonat, estret. De vidre el blanc dels ulls. A la pell, una pàtina de banús. Encara s’enfosquiria més, pensava, com una cosa inacabada que s’ha de manifestar”.

Proleterka

Fleur Jaeggy

Traducció: Anna Casassas

Les Hores

86 pàg.

14,90 euros

Franz Kafka va dir cèlebrement que un llibre hauria de ser una destral que trenqués el mar glaçat del nostre interior. Els llibres de Jaeggy (Zuric, 1940), pel contrari, són una mena de tundra que no hi ha destral que l’esquerdi; encongeixen el cor del lector, el deixen aterrit, no hi entra la llum ni l’aire, són criptes o sales de dissecció. Si la ficció, per sistema, busca introduir un cert grau d’esperança, optimisme o redempció per molt dolor o misèria que es mostri, l’autora de Los bellos años del castigo sembla envasar al buit les seves històries. A la manera de col·legues com Herta Müller o Elfriede Jelineck, observa les seves criatures amb la mirada analítica i desapassionada de l’entomòleg i, en resposta, les seves criatures no s’allunyen gaire del que podríem esperar que ens digués un insecte en preguntar-li sobre la seva vida i el perquè de tot plegat.

Ara bé, aquesta fredor que per moments asfixia, aquesta sensació que tot es pot enfosquir encara més, troba la manera de desprendre una terbolesa carregada de sentit i profunditat, d’erigir-se en un negatiu fotogràfic o una radiografia que revela allò més amagat i punyent de l’ésser humà.

Publicada originalment el 2001 per Adelphi —Jeuggy escriu en italià i fa dècades que viu a Milà—, Proleterka pren el títol del nom del vaixell en què una adolescent i el seu pare, dos estranys que semblen fer un pols per veure qui està més facultat per mantenir a ratlla les emocions i la comunicació, van fer un creuer per les illes gregues en l’única oportunitat real d’acostar-se, en haver estat sempre distanciats. Viatge rememorat en primera persona per la filla ja adulta, un cop mort el pare, el text s’emmarca dins d’un procés d’autoexploració de la identitat més ampli en què la narradora va reunint fragments de la seva infància i adolescència, marcats pels secrets i, per tant, per la fabricació d’hipòtesis (vides paral·leles de gent propera, la presència tangible dels morts, el passat criminal d’un veí, el sexe com a càstig abans que no font de plaer)…

Practicant d’una frase curta que talla com un bisturí i d’un ritornello a certes idees obsessives, Jeuggy aconsegueix de forma magistral establir aliances entre la claustrofòbia que desprenen els espais físics i el que brolla dins d’una ment confusa i plena de buits que busca desesperadament referents. “Tots dos érem refractaris a conèixer ningú íntimament. Un sopar sempre és una situació íntima (…). Les cases no són només parets. Sovint són llocs infectes. Les persones no haurien de convidar a sopar amb tanta facilitat ni despreocuapció”.

La prosa de Fleur Jaeggy: un glaçó recorrent l’esquena del lector.