La condemna dels Jocs Mediterranis castiga l’atleta Álvaro De Arriba

Els Jocs Mediterranis són una competició politicoesportiva que li van costar el càrrec a Miguel Cardenal (president del CSD fins al 2016), suposen un maldecap per al Govern, permeten nedar als italians –que han convertit en una pila de ferralla la piscina i el rànquing de medalles, de tantes que n'acumulen–, provoquen marejos i vertigen a Mireia Belmonte i, de passada, com si això no fos prou, entorpeixen la programació competitiva d'alguns atletes, com Álvaro de Arriba.

Dimarts va estar de visita a Tarragona, on se celebren els Jocs fins diumenge, el príncep Albert de Mònaco, i es va reunir amb els responsables de l'esdeveniment. Relata Efe que tots van fer una primera valoració esportiva i organitzativa dels primers dies de competició, on van posar de manifest l'alta participació d'esportistes de tots els països assistents, que ha batut rècords respecte a edicions anteriors. Si tingués temps i ganes, el monarca monegasc podria aprofitar dijous al vespre per treure el cap per l'estadi d'atletisme de Campclar, sumar-se als quatre espectadors que hi hagi —l'assistència de públic a les competicions, segons informen els periodistes presents, són mínimes, tan escasses com l'impacte a la ciutat— i animar Álvaro de Arriba quan corri la semifinal de 800m, que ho necessitarà.

Dissabte, a l'estadi Charléty, de París, es disputa un míting d'atletisme de la Diamond League que, segons avancen els mateixos atletes que hi participen, generarà resultats gloriosos per a l'atletisme espanyol. Bruno Hortelano està preparat per baixar dels 20s en els 200m, diuen, o, si no tant, batre el seu rècord d'Espanya en la distància (20,12s); Orlando Ortega també pensa en la possibilitat de batre el seu rècord nacional dels 110m tanques (13,04s) o fins i tot la seva millor marca personal (12,94s) que va aconseguir justament a París quan encara era cubà; Ana Peleteiro s'ha proposat superar els 14,64m en triple salt, rècord d'Espanya de Carlota Castrejana des del 2007, i també Saúl Ordóñez no descarta, tan fort com se sent, la possibilitat de rebaixar la plusmarca nacional de 800m (1m 43,73s).

Aquí, a París, amb els millors atletes del món, és on voldria estar De Arriba, un pas important en la ruta cap a l'Europeu de Berlín a l'agost, i no a Tarragona, on no hi ha res que l'esperi. De fet, fins i tot tenia el bitllet d'avió després d'aconseguir que els organitzadors l'admetessin.

Però el Comitè Olímpic Espanyol (COE), responsable, juntament amb la federació, de la inscripció dels atletes per als Mediterranis, no l'hi ha permès. Va demanar a la federació que justifiqués la seva absència amb un certificat mèdic, cosa que, d'altra banda, tampoc li permetria córrer a París. “Si no hagués anat a Tarragona, a més, no l'hauríem pogut substituir, i només hauríem competit amb un”, explica Raúl Chapado, president de l'espanyola, que també recorda que la seva federació té un compromís amb els seus patrocinadors i que sempre cal buscar l'equilibri entre els desitjos esportius i les possibilitats econòmiques. “El problema va sorgir perquè l'admissió de París va arribar tard, només quan va baixar d'1m 45s en la reunió de Huelva el 8 de juny. Abans d'inscriure'l a Tarragona li vam preguntar si no seria un problema. Ens va dir que no. Saúl Ordóñez, en canvi, ja tenia plaça abans gràcies al seu bronze al Mundial de Birmingham. I quan vam voler esborrar De Arriba de Tarragona, ja no vam poder”.

Encara que no tingui la intensitat adrenalínica de l'enfrontament Husillos-Hortelano, el duel Ordóñez-De Arriba als 800m és un esdeveniment que alegra i il·lusiona els aficionats, que troben a faltar encara els anys d'Abascal i González. Els patrocinadors dels atletes comparteixen aquesta necessitat que tant les obligacions federatives com els clandestins Jocs Mediterranis es van conjurar per impedir.

Les dates de l'atletisme als Mediterranis (d'avui, dimecres, a dissabte) estan introduïdes amb calçador al calendari mundial esportiu, la qual cosa provoca coincidències no desitjades. No obstant això, aquesta conseqüència no és la pitjor notícia que ha generat el retard d'un any en la celebració de la competició a causa dels problemes de la candidatura per reunir els fons necessaris. Disputats cada quatre anys en any imparell postolímpic, els Jocs han passat a un any i a una data que és demolidora per als seus interessos, ja que coincideixen amb un Mundial de futbol que els condemna a l'anonimat.