Cinc obres de teatre inconformistes al Grec

El teatre és, per sobre de tot, el reflex de la realitat. I quan la realitat no agrada, el teatre esdevé, per tant, una eina de crítica social. L'atapeïda programació del Grec, que s'estrena oficialment aquest dilluns amb El poema de Guilgamesh, rei d'Uruk, d'Oriol Broggi, ens permet fer un itinerari a través d'obres que plasmen abusos de poder, injustícies quotidianes, totalitarismes, racisme, masclisme... Us en suggerim cinc de ben diferents, amb llenguatges teatrals que passen pel teatre de text, per les noves tecnologies, per la performance, per la versió d'un clàssic i per una aposta narrativa que juga amb la participació (virtual, diguem-ne) dels espectadors.

‘Gentry’

El veïns acaben expulsats del seu barri perquè s'ha revaloritzat. D'això se'n diu gentrificació. Un neologisme que fins fa poc ningú no sabia què volia dir i ara pateixen milers de ciutadans de Barcelona mateix, que acaben fora dels seus pisos perquè hi visqui gent acomodada que gaudeix de la moda de la zona. Alba Valldaura, Mariona Naudin i Ireneu Tranis, el col·lectiu Mos Maiorum, igual que van fer amb el seu espectacle anterior, sobre el conflicte de la immigració, sobre el terreny, reprodueixen en escena testimonis autèntics dels gentrificats: els seus dubtes, la seva indignació, la seva pena. Mentre el públic esdevé un element escènic més, formant part de la dramatúrgia, els tres actors/creadors interactuen amb les imatges, els vídeos, els paisatges canviants, la poesia del drama. Teatre documental i documentat, crític i inconformista que va guanyar el Premi Adrià Gual 2017 per estrenar-se aquest Grec.

Hiroshima. Del 7 al 9 de juliol.

‘Shenzen significa infern’

El tàndem del dramaturg Stefano Massini i del director Roberto Romei torna al Grec i torna a fer-ho amb un muntatge rabiosament crític amb un món globalitzat. Si a Lehman Trilogy (al Grec 2016) reflectia la crisi financera mundial, ara ens endinsa en una fàbrica de components electrònics a la Xina on quatre obrers han de passar una sèrie de proves i exàmens davant d'una examinadora sense compassió que els sotmet a una pressió psicològica brutal. És un tema molt tractat per Massini (Set minuts, que encara no s'ha vist aquí, també ens posa davant d'injustícies laborals invisibles) i d'una manera efectiva i efectista: Sandra Monclús és l'única protagonista a l'escenari i representa el poder absolut de les empreses, per sobre de qualsevol llei, de qualsevol pietat... Quatre cadires buides. Gens d'attrezzo. És el públic qui respon, en la seva ment, a les preguntes de l'empresària.

Tantarantana. Del 6 al 29 de juliol.

‘Kingdom’

L'Agrupación Señor Serrano han creat un estil propi. És teatre però és molt més. Juguen mil·limètricament amb maquetes, amb filmacions en directe que capturen en directe allò que estan narrant amb miniatures i ho projecten sobre grans pantalles, agegantit. I amb coreografies que oxigenen, de tant en tant, l'escena. Tot per aconseguir una dramatúrgia marca de la casa que superposa diverses trames, en un espai escènic ocupat pels autors/actors/maquetistes que es mouen entre taules atapeïdes d'objectes, es contorsionen armats amb minicàmeres. Després d'obres premiades i reconegudes, com A house in Asia, Brickman Brando Bubble Boom o de la més recent Birdie, amb Kingdom recuperen el mite de King Kong per orquestrar una crítica ferotge al capitalisme i al consumisme, que emergeix tot creant una escenografia caòtica, punk, descontrolada.

Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. 4 i 5 de juliol.

‘La revelació’

Jorge-Yamam Serrano, amb l'experiència que li dona haver fet, per exemple, Camargate, sobre les gravacions il·legals en un restaurant de Barcelona que comprometien polítics catalans, ara ens submergeix (literalment) en el món dels whistleblowers, els filtradors d'informació reservada a través de les xarxes socials. Els protagonistes són prou coneguts: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Teatro de Cerca i la Compañía La rueda consideren que aquests personatges recorden claríssimament el mite del boig que crida la veritat al bell mig de la plaça pública i és acusat de traïdor i empresonat o assassinat. Perquè la informació i la comunicació (i la censura) són tan antigues com la humanitat. La crítica a les formes de control dels governs i als atacs descarats a la llibertat d'expressió està servida en una obra en la qual, encara que no ho sembli (és teatre, no?), tots els diàlegs, les situacions i els documents que l'armen són reals.

Lliure de Montjuïc. Espai Lliure. De l'11 al 14 de juliol.

‘Filoctetes’

L'obra de Sòfocles parla de l'heroi grec que, camí de Troia, és mossegat per una serp i, davant de les incomoditats que la situació ocasionava (quina pudor, quins crits...!) l'expedició abandona a l'illa de Lemnos. Però el destí farà que, després d'haver-lo traït, el tornin a buscar perquè necessiten el seu arc. Faran servir l'amic per arrabassar-li l'arma. Els clàssics, com se sap, ho són perquè mantenen la seva vigència al llarg del temps. I Filoctetes serveix a Antonio Simón i Jordi Casanovas per fer aquesta proposta amb totes les referències que hi regalimen del món contemporani: personatges corruptes, traïcions, mentides, hipocresies, baixeses morals... I els exclosos són sempre els mateixos.

Teatre Grec. 31 de juliol.