‘La Vanguardia’, diari “anodí” d’un “Neró d’estar per casa”

La possibilitat del catalanisme resistent d’aprofitar l’esclat de l’afer Galinsoga (a partir del juny de 1959, quan el director de La Vanguardia digué “Tots els catalans són una merda”) per donar un cop a La Vanguardia i ocupar un espai comunicatiu tot potenciant el seu mitjà, El Correo Catalán, va propiciar que Josep Pla, que començà a col·laborar en la capçalera que ja mig controlava la burgesia cotonera catalana, es plantegés un homenot sobre els Godó i el seu diari hegemònic, tot abandonant la possible idea inicial de fer-ne un sobre el seu amic Gaziel. Pla demanà (mitjançant preguntes amb segones) ajut al seu amic, ploma estrella de La Vanguardia des de 1914 i conspicu director posterior, amb fases, de 1920 a 1936, que li contestà entre març i abril de 1961 amb una desena de folis demolidors, que ara veuen la llum en els apèndixs d’Estimat amic i que Pla, en part, no va utilitzar mai, com tampoc el mateix Gaziel a la seva futura Història de La Vanguardia.

Gaziel, que se sentí sol i traït per la propietat del diari (que no dubtà a denunciar-lo a les autoritats franquistes en plena guerra, cosa que li comportà un perillosíssim expedient per un procés de responsabilitats polítiques i un consell de guerra, que no tancarà fins a 1943), fa una tan bona lectura de l’encaix sociopolític de la capçalera com un duríssim retrat del caràcter de Ramón Godó, primer comte, i del seu fill, Carlos. “Per interessos comercials seus es van fer liberals fins a l’extrem de crear un diari que fos òrgan del partit. Per això el nom de La Vanguardia”, il·lustra Gaziel. El “diariet” de “casino polític” es convertí en un gran diari per “quatre factor excepcionals: un periodista intel·ligent [Modesto Sánchez Ortiz], un rival que caduqueja [el Diario de Barcelona], un amo obsessionat i la Primera Guerra Mundial”.

Sobre “l’amo obsessionat”, Ramón Godó, s’hi esplaia. Vivia en un total “isolament espiritual motivat pels seus inguaribles defectes físics (era sord, coix, curt de vista i de parla embossada, malfiat de tothom, com una mala cosa)”. Amb “ni un amic”, només tractant-se “amb gent inferior o a ell sotmesa”, era home de poca cultura, “res de cines, ni músiques, ni esglésies”, “un tirà impecable” que es passava el dia “fent caramboles a casa (...) Per un no res, feia uns crits delirants i unes amenaces apocalíptiques. En el fons, era un pobre amargat de tot”. Això sí: acabada la Gran Guerra, es va fer construir un iot a Anglaterra que li costà tres milions de pessetes, on convidava a la força la gent i gaudia quan tothom estava ben marejat. “Un Neró d’estar per casa”, el bateja Gaziel, que també explica que era un “entusiasta del Sometent” i que anava armat, amb una de les millors pistoles de Catalunya, tot i que practicava perillosament i desastrosa el tir a la seva propietat de Teià.

En l’ideològic, no hi havia dubtes: Ramón Godó mostrava un “odi visceral al catalanisme i en tot el que en tingués la més lleu ferum”, gènesi que estaria, segons Gaziel, en el fet que el catalanisme, modernitzador, anava destruint el món del caciquisme tradicional, que era el seu. Això xocava amb el tarannà del durant molt anys director Miquel dels Sants Oliver, home a cavall de la política d’Antonio Maura i del regionalisme ben entès; les topades entre el maurisme i el catalanisme de Solidaritat Catalana, juntament amb el pensament ultraconservador del propietari, conduïren a una lluita sorda en el si del diari que, segons Gaziel, “es solucionava refugiant-se portes endins i de portes enfora en la neutralitat famosa de la capçalera que no era tal sinó anodinitat pura”, “neutralisme universal”, com diu en un altre moment.

Tot plegat explicaria que la campanya pro-Maura de La Vanguardia fos consentida per Ramón Godó com a mal menor o succedani del seu “anticatalanisme rabiós”, que no podia portar al paper perquè els seus lectors, pragmàtics, no volien maldecaps amb els qui manaven. En aquest context, Gaziel fa una de les seves brillants lectures polítiques: Cambó no va acabar de fer el salt decisiu a la política espanyola malgrat que Maura el volia fer el seu hereu. “El mateix Cambó —ja completament acabat—, durant la Guerra Civil em digué repetides vegades, a l’Hotel Crillon, de París, on ell s’hostatjava, que aquella havia estat, efectivament, l’errada més grossa de la seva vida”.

En els papers de Gaziel també hi ha un mastegot contra Carlos Godó, que és qui el va denunciar als franquistes a Burgos, i al qual qualifica de “covard, mesquí”; aquest, que no tenia cap preparació empresarial perquè el pare no el deixà acostar-se al diari, hauria mantingut contactes amb la família reial —amb el pretendent Don Juan—, que generaven feinada i neguit al periodista per amagar-ho a les autoritats republicanes. I encara pitjor: en un moment determinat, hauria volgut vendre’s La Vanguardia, operació que Gaziel hauria parat tot parlant amb Jaume Carner, amic i llavors ministre d’Hisenda.

Gaziel, que encadenà la situació i el paper del diari durant l’afer Galinsoga, d’una transcendència a l’altura de “Muret, el compromís de Casp, la guerra de Successió i l’ensorrament de la Generalitat republicana”, estava ressentit per “acabar expulsat de La Vanguardia i renegat per la família a la qual salvà i enriquí desmesuradament, després d’abandonar-lo de la faisó més impia”, tot posant-se en tercera persona perquè Pla en pogués fer ús directe.

“M’ha fet l’efecte que és una reproducció gairebé literal de les notes que jo li vaig enviar”, li confessarà a l’editor Josep Maria Cruzet l’agost de 1961. Pla li digué que esperaria a publicar-lo quan El Correo Catalán pogués començar seriosament l’ofensiva que es proposava. “Serà un acte de justícia arximerescuda, potser el començament de l’enfonsada d’un mite monstruós, un sanejament públic indispensable”, li escriu Gaziel a Cruzet. “És fatal que, un dia o altre, la bomba serà llançada”. Així va ser (Homenots. Quarta sèrie, vol. 29 de l’Obra completa de Pla, 1975, amb fragments literals de Gaziel); ell la va trobar no suficientment explosiva i completa i per això escriví la seva Història de La Vanguardia. Ara ha aparegut l’espoleta.