Xiclet per a temps moderns

El xiclet... que n'és de bo! N'hi ha de menta, de regalèssia, de taronja i de plàtan. N'hi ha de colors, també blanc. El mastegues i sembla que estiguis fent alguna cosa, a més d'omplir la boca amb el seu gust. Dura menys que el del wasabi, per això és un plaer fugaç. I no pica. Amb Bruno Mars la nit de dimecres a l'Estadi Olímpic, una nit plàcida d'estiu, es podia pensar en el xiclet, una cosa divertida però poc aconsellable com a base d'una dieta. El xiclet entreté, no alimenta. I Bruno Mars va entretenir els 54.000 espectadors que gairebé van omplir el recinte i, encara que l'espectacle va ser menys imaginatiu que un xiclet de maduixa, el dinamisme de l'artista, fent saltirons com un xiclet amb bombolles, va suplir la imaginació. Bruno és amè, encara que d'imaginació no va gaire sobrat.

Però és una gran estrella. Ho demostra que sempre dona problemes de tot tipus als promotors dels seus concerts, que va sortir amb mitja hora de retard a l'escenari, que va ser presentat per un pregoner, que en temps de telèfons que fan fotos de qualitat prohibeix l'entrada als fotògrafs professionals i que tot això ho faci posant cara de simpàtic, i potser fins i tot ho sigui. Una altra característica de les estrelles consisteix a ser innovadores, i Bruno Mars ho va ser: va llançar focs d'artifici ja al començament del seu xou, i les cortines que l'amagaven de la mirada del públic abans d'iniciar la interpretació de Finesse, primera peça del recital, van ser hissades fins a la part alta de l'escenari en lloc de caure. Va causar més sensació que els preus a les barres, equivalents al producte interior brut d'Haití.

Bruno Mars és tan contemporani que sembla una franquícia, una franquícia de l'eterna música negra: hi ha vegades que recorda Prince, d'altres Michael Jackson, i unes altres Rick James, i també blanquets com Jamiroquai en peces com Treasure o Police a Locked out of heaven. I balla, no com Michael, i toca la guitarra, no com Prince, i canta, això sí, com ell mateix, amb entrega i dinamisme, al peu d'una veu sense gaire cos però efectiva. I portava una bona banda, i un bon equip i tècnics que li van oferir un so excel·lent, en el qual la bateria, cor de qualsevol banda de funk, no saturava ni tapava la resta d'instruments. I tot això envoltat de llums, amb ell vestit amb la samarreta blava dels Dodgers somrient gairebé més que el seu públic i una mica menys que un relacions públiques. Realment divertit, sí, una franquícia txatxi. Disneyfunk.

A veure, el tema balades no va ser tan reconfortant, per fer balades no n'hi ha prou amb ser simpàtic. Després d'un inici imparable, Bruno es va posar tendre amb Calling all my loveleies i malgrat que va dir diverses vegades en castellà “te quiero mucho, cariño” calia creure's que ho deia a cadascun dels 54.000 per no ser víctima de la desolació. Va repetir sucre amb When I was your man, però també van sonar peces com That’s what I like per veure l'estadi com una jonquera agitada per la brisa. I el concert no va donar gaire més de si, i va ser molt semblant, fins i tot calcat, al que va oferir en la seva última visita al Sant Jordi, tancat amb Uptown funk. Sí, aquí tot més gegantí, tot menys la durada, de tot just una hora i mitja. Però és igual, Bruno és simpàtic, modern i actual, una estrella contemporània. Sí, fugaç com el xiclet i gens nutritiu, però probablement aquest és el signe dels temps.