L’irrepetible barri Gaudí

Els edificis construïts pel Taller d’Arquitectura al barri Gaudí de Reus fan ara 50 anys. Aquest singular conjunt d’habitatges està format per cinc blocs amb diferències entre ells però compartint un mateix ADN. Cada un d’aquest cinc edificis, de colors diferents (vermell, verd, groc, blau i magenta), ajuden a dibuixar vagament un carrer i queden envoltats per d’altres que posteriorment han acabat definint el seu perímetre i han permès configurar l’estructura completa del barri, que avui està format per altres edificis més de promocions diferents. Els cinc blocs són aglomerats, i predomina una imatge engranada amb sortints i entrants, tots ells teixits per passeres i terrats que els comuniquen, un assaig realitzat pel Taller d’Arquitectura abans de construir el Walden 7 i un exemple local del que l’arquitecte, urbanista i dissenyador Yona Fridman preconitzava amb la seva Ville spatiale, allà als anys seixanta.

Són molts els motius pels quals aquest barri mereix l’atenció avui. Mencionem-ne un o dos. El primer és la forma de la planta general dels edificis i la incorruptible vinculació amb el traçat del conjunt. És talment així que podríem dir-ne dues coses diferents i contradictòries, i que paradoxalment són verdaderes. Una, que el barri no té una planta urbanística i l’altra arquitectònica, tan sols en té una de sola, perquè no existeix aquesta diferència. Si aquesta proposta hagués arrelat aquí, hauria fet innecessari tenir assignatures de projectes arquitectònics i d’urbanisme a les nostres escoles d’arquitectura i tindríem una única assignatura de disseny arquitectònic i urbà. De fet, mirant l’aspecte, la factura i la forma dels polígons contemporanis, ens adonem que són el producte d’una divisió que potser no hauria d’haver-se produït mai i que ha fet que el disseny del barri sigui previ al disseny arquitectònic.

La planta dels blocs és central i forma un pati en creu al voltant del qual se superposen les diverses plantes; aquesta és una de les coses més remarcables, no són blocs laminars: estrets, llargs i de cares paral·leles, i terriblement previsibles i que han estat els que han donat forma i sentit a un innombrable conjunt de polígons dels darrers 50 o 60 anys. Els edificis del barri Gaudí s’escapen d’aquesta formalització, són complexos, no formen volums purs ni simples, són més aviat punxeguts i difícils de representar. Hem dit la planta, però en realitat són les plantes, ja que els cinc blocs sorgeixen de la superposició successiva d’una planta quadrada i la seva versió girada 45 graus, que no és més que un gest familiar que sobre les taules de dibuix dels estudis d’arquitectura d’aquells anys representaven les esquadres i els cartabons. Això dona lloc a una combinació de la qual sorgeixen les plantes dels habitatges i, finalment, la del barri.

Els pilars octogonals de formigó armat presents a tot el conjunt, lluny de ser un caprici formal, són l’expressió d’un quadrat i la superposició d’un altre girat 45 graus, fent visible la seva coordinació amb la doble direcció dels forjats reticulars de cada planta. De fet, els girs de les plantes semblen la conseqüència combinatòria de la seva centralitat, que s’estén també als habitatges, alguns dels quals tenen una interessant sala d’estar central separant les habitacions.

La teula de les cobertes, l’obra vista de maons i rajoles de fang, contrasten amb els prefabricats in situ, amb els quals es tanquen els balcons i especialment les passeres, amb les seves formes corbes, que als d’una generació ens recorden aquelles plantilles de metacrilat amb què les dibuixàvem. Tant per fora, on predomina el maó i les arestes, com per l’interior dels patis de colors i formes corbes, tot respira una manualitat innegable. Sorprèn la increïble quantitat de superfície dels espais comuns, que sumen escales, passeres i terrats, que repliquen en altura —a l’espai— els carrers reals.

Un monument excepcional i veritablement irrepetible que avui, senzillament, no es podria fer. Res ho faria possible, ni la normativa vigent, ni els criteris de disseny, ni els colors adequats emprats per les empreses públiques d’habitatge d’aquest país, ni el preu del sòl, ni —de fet— nosaltres mateixos. Així ens hem tornat. I això és el que ens recorda el barri Gaudí.