Goya ja va retratar les nostres guerres

Hi ha la sang, la fugida, el terror civil, la mort. Goya ja estava sord quan els va pintar. Potser per això els 82 gravats sobre la Guerra de la Independència espanyola (1804-1814) que componen la sèrie Els desastres de la guerra són tan precisos, cruels, foscos, pintats sense distraccions. “Després d'aquests gravats ja no fan falta més imatges per narrar l'essència de la guerra. Per això totes les representacions sobre conflictes que van venir després són retòriques. Goya ja ens ho va explicar”, explica Daniel G. Andújar (Almoradí, Alacant, 1966). Partint d'aquesta idea, l'artista visual va portar a l'última Documenta de Kassel (Alemanya) una protesta visual sobre els conflictes armats exposada a dues bandes entre aquesta ciutat alemanya i Atenes. Un any després, Andújar porta a Barcelona un resum de totes dues exposicions: Daniel G. Andújar. Els desastres de la guerra, que es podrà veure fins al 15 de setembre a la Fundació Suñol de Barcelona.

El 1955 va néixer la Documenta amb la intenció de recuperar el diàleg entre Alemanya i la resta del món després de la barbàrie nazi. Un pretext que Andújar va utilitzar per exposar part de la mostra també a Grècia, “un país que avui pateix les receptes d'austeritat imposades des d'Alemanya, el drama dels refugiats i les veus que demanen la restitució de les obres espoliades durant l'ocupació alemanya”, afegeix Andújar, que fins al 27 de juny també està present a la galeria Àngels Barcelona amb l'exposició El gat de Schrödinger.

La part resumida d'Atenes exposada a la Suñol al·ludeix a la idea del cànon, i la de Kassel, a la guerra. El nazisme compon una part essencial d'aquesta mostra, que arrenca amb un vídeo sobre el que va ser la culminació del treball presentat a la ciutat alemanya: la crema (amb aires fallers) de representacions d'escultures clàssiques. La intenció era simbolitzar les evacuacions en museus durant la Segona Guerra Mundial. La crema, explica Andújar, va ser especialment delicada a Alemanya. “El foc té una connotació feixista i recorda el passat fosc del país. Explicar a l'organització la meva intenció no va ser senzill. Podia generar polèmica”. La proposta del també activista es proveeix, així mateix, de referències a la Guerra Civil espanyola.

La biblioteca de Sarajevo va cremar durant la guerra dels Balcans. Al Louvre (França), l'amenaça nazi va provocar a gran escala l'evacuació de les seves col·leccions. “Tots els museus d'Europa van haver de prendre decisions ràpides sobre quines obres calia salvar”, explica l'artista. Un dels plats forts és la composició d'un atles humà, representat a través de fotografies rescatades de la literatura antropològica nazi dels anys trenta i quaranta, obsessionada amb representar la fesomia superior de l'ari i tipificar jueus i gitanos. Davant de la composició fotogràfica s'exposen els resultats dels estudis genètics, en auge als Estats Units, a través dels quals es pot obtenir un perfil sobre la procedència racial mitjançant l'ADN. “Us imagineu què hauria passat si el nazisme hagués disposat d'aquests mitjans?”, es pregunta Andújar.

Cànon estètic

La sala més gran té un exèrcit de petites escultures impreses en 3D que pertanyen a la cultura clàssica, però que, a mesura que avancen, es mostren deformades, en posició sexual, amb els genitals a l'aire. La intenció d'Andújar és “trencar el cànon estètic que al llarg de la història han representat”. A partir d'aquí, s'al·ludeix, mai millor dit, als desastres de la guerra: dibuixos de nens sobre els bombardejos italians a Barcelona o els d'Israel a la franja de Gaza, fotografies del trasllat d'obres del Prado el 1938, l'infern representat per una pintura del Bosco, una recopilació de cançons de resistència bèl·liques com el No passaran! o un cartell de Trump, en al·lusió a les noves arts de la guerra del segle XXI. És en aquesta part on Andújar recicla imatges, però també dibuixa, a partir dels mateixos gravats de Goya, representacions de tortures documentades amb nom i cognoms per Amnistia Internacional a Guantánamo i al Pròxim Orient.

I enmig de la sala, el punt de partida: un dels gravats de Goya que retrata la fugida en massa de la població civil d'un poble derruït i en el qual el pintor ja ens ho va deixar per escrit: “Jo ho vaig veure”.