Dones que treballen i no cobren

La meva perplexitat anava mutant del somriure no-pot-ser-veritat a la incredulitat indignada a mesura que anava confirmant la notícia en webs diverses. L’empresa Aceites y Energía Santamaría, ubicada a la localitat cordovesa de Lucena, fa sis mesos que no paga els endarreriments a tres dels seus treballadors que (el detall és important) comparteixen un tret que els distingeix de la resta de la plantilla: tots tres són dones i no hi ha més dones entre el personal. Per tant, les tres dones que treballen a l’empresa estan pendents de rebre uns endarreriments que els seus companys homes sí que han cobrat.

Fins aquí un episodi de discriminació sexista en l’àmbit laboral que ens en faríem creus si sabéssim tots els casos que es donen iguals o semblants. La gràcia, aquí, és la justificació de l’empresa per no pagar els endarreriments quan toca, suposem que assessorats per advocats que deuen cobrar una morterada (segur que més del que els deuen a elles): resulta que el conveni que aixopluga els acords d’empresa i plantilla parla només de “treballadors”, en l’ús clàssic del masculí plural com a genèric que bona part de la professió lingüística avala com un inclusiu dels dos sexes, i que l’heteropatriarcat no havia qüestionat mai perquè no pensava que calgués visibilitzar les dones. Mai fins ara, però. Ara resulta que l’ús del masculí plural és exclusiu d’un dels dos sexes, i per tant, si les dones no apareixen en els acords subscrits entre les parts, que es fotin.

A l’empresa (o al despatx d’advocats assessor) es deurien fer un tip de riure de la pensada, però mira que llestos que som, no volien llenguatge no sexista?, no volien duplicar infinitament masculí i femení?, doncs haver-ho dit llavors, què s’han pensat, si volen que els convenis recullin les dones que ho diguin, ara que no demanin uns endarreriments que no els pertoquen, a més, segur que ni els fan falta els diners, tot el dia demanant permís perquè el fill es posa malalt, i encara es voldran quedar embarassades, a qui se li acut, si fins i tot fan vagues. Ara, en virtut d’un lamentable ardit morfològic, la manipulació del llenguatge serveix per justificar una discriminació endèmica i l’estalvi d’uns eurets. Que són només tres treballadores.

Ara bé, a banda de l’òbvia indignació que desperta la notícia en qualsevol cervell moblat (amb la previsible excepció de fòrums de trols i masclets), cal admetre que la malícia d’Aceites y Energía Santamaría és un autèntic triomf, precisament, dels i les que busquen estendre la igualtat a través del llenguatge, amb mesures encarcarades si es vol però a la llarga tremendament efectives. No hi ha millor sistema per fomentar el llenguatge no sexista que demostrar que l’ús sexista del llenguatge genera desigualtats socials, com és el cas, i que des d’un àmbit profundament masculinitzat com és la direcció d’una empresa s’entengui el llenguatge igualitari (per oposició, esclar) és una gran victòria. Ara la feina la tindran els defensors de l’ús natural del masculí genèric, ja que hauran de bregar no tan sols amb els obsessionats i les obsessionades de la duplicació, sinó també amb tots aquells que fan una barroera utilització masclista de les paraules.

Veient fenòmens com aquest (preguem perquè sigui una ocurrència) no seria estrany que en les negociacions de convenis futurs es difongués com una plaga la coordinació els treballadors i les treballadores, no fos cas que la patronal s’agafés a la trampa per protegir només la meitat de les plantilles. Millor curar-se en salut, que en aquest país últimament la justícia està molt rara.