Barcelona i Terol

El problema polític de Catalunya que vivim ara té un rerefons tanclar com oblidat en molts comentaris que haurien de tenir més pes. Les dades ens les ha revelat la premsa els darrers dies. Són les notícies oposades de dues capitals de província espanyoles. Una d'elles, Barcelona, s'ha situat al capdavant d'Europa en organització de grans esdeveniments internacionals havent desbancat fins i tot París. Una altra, Terol, que, per contra, exigeix que es tregui la seva província de la profunda desertització que la destrueix.

Important contrast, certament, atès que si bé a Barcelona hi ha 720 habitants per quilòmetre quadrat, a Terol només n'hi ha 9. Amb un abismal poder diferencial d'influència d'impossible correcció. No obstant això, la dada divergent no és tan important com el fet que no es tracti de dues situacions aïllades sinó que cadascuna d'elles exerceixi de pol en més àmplies geografies. Barcelona se sent guia d'unes províncies en què el seu estil emprenedor i creatiu es repeteix. Em refereixo a les províncies que existeixen a les comunitats de Catalunya, València i Balears. Això no té a veure amb la pluralitat ideològica de les seves poblacions. Estic parlant, exclusivament, del fet constatable i evident del creixement i del progrés.

Terol, encara que inconscientment, és com el pol líder d'unes vint províncies, i parcialment d'unes quantes més, en creixent despoblació. Un pol que mostra per on pot avançar amb el temps el corrent demogràfic.

El fet tindrà unes grans conseqüències en l'organització del país. Són trets de dues realitats: un desenvolupament de grans proporcions en sentit creixent juntament amb un endarreriment crònic que tendeix a una degradació més gran. La zona desenvolupada mostra la seva pesada molèstia d'haver de conviure depenent, en part, d'una comunitat que té entre els seus trets essencials el de la decadència. I és explicable que vulgui modificar-ne la relació.

En quin sentit? Fraccionament independentista? Creació de cocapitalitat de l'Estat? Tenim ja elements suficientment profunds per dir-ho? Els líders que encapçalen les dues tendències, Puigdemont i Rivera, són catalans. És cert que entre aquest mar interior de buit al qual ens estem referint sorgeix a Madrid amb trets demogràfics superiors als de Barcelona. Però està envoltat d'un ampli cinturó de despoblació que comença des de les seves mateixes llindes i arriba a Lugo, Osca, Albacete i Huelva. Una àrea de 287.963 km2 en què la ciutat més gran, Saragossa, només aconsegueix augmentar la densitat del seu territori provincial a 55 habitants per quilòmetre quadrat. Espanya ha de reestructurar-se de nou. Són els fets els que ho demanen. No volem afegir res a la realitat que per si mateixa s'imposa.

Com se situen davant d'aquesta situació els dirigents polítics? Uns volen conservar la convicció que sintetitzava la nostra història amb aquell aforisme tantes vegades repetit "Castilla hizo a España". I des d'aquest nucli pedregós estenen la defensa d'una Constitució immòbil, a la llei, als tribunals, a l'administració. Senten la decidida necessitat de quedar-se aturats en el temps. No s'adonen que el corrent de la història seguirà impassible el seu camí.

D'altres, per contra, en lloc de confiar que l'onada de la història els llança necessàriament cap endavant encara que, evidentment, al seu pas i amb grans matisos, volen córrer massa i imposar des d'avui la seva solució. Puigdemont ambiciona ser, juntament amb Guifré el Pilós i Jaume I el Conqueridor, un dels tres grans personatges de la plurisecular història de Catalunya.

La realitat global d'un conjunt és més important que el desig personal o grupal. Voler-la substituir per un afany no desitjat per una meitat ens empetiteix. Són els pensadors, els intel·lectuals imparcials els qui han de buscar el camí més profund que l'esdevenir històric ens marca i que pugui satisfer una àmplia majoria.

Davant els moviments socials que ara contemplem, no hem d'enfurismar-nos. Tot el que hi ha s'està coent des de fa molt de temps. Cada vegada que un emigrant del pol del Terol emigrava del seu gens emprenedor àmbit al pol del desenvolupament, donava a la qüestió que avui ens ocupa un vot històric. Vot històric que, per la seva naturalesa, sempre ha estat serè. No podem deixar-nos influir per la serenitat sempre tan plena de quirats?

Santiago Petschen és catedràtic emèrit de Relacions Internacionals.