Setge polític a ERC

Tenen raons poderoses els qui des d’ERC veuen amb inquietud els últims moviments de Carles Puigdemont. Quan semblava que tenien a l'abast de la mà el sorpasso al PDeCAT i es disposaven a assumir l'hegemonia política del sobiranisme, els resultats del 21-D i un cúmul de circumstàncies posteriors han canviat l'escenari i les perspectives de la formació política que ha liderat l'ascens de l'independentisme fins a convertir-lo en una força determinant a Catalunya. Ara ERC corre el risc de quedar atrapada en una pinça entre Puigdemont i la CUP. L'elecció de Joaquim Torra com a president de la Generalitat després d'un llarg i esgotador estira i arronsa va deixar clar que ERC havia perdut la iniciativa política dins del sobiranisme. Però el que ha passat en els últims dies indica que pot perdre alguna cosa més que la iniciativa.

L'últim moviment de Puigdemont pot considerar-se una opa hostil als seus aliats. Amb la inscripció d'una nova força política, el Moviment 1 d’Octubre (M1-O) mostra la seva voluntat de capitalitzar la mobilització que va portar a l'èxit organitzatiu i polític de la jornada del referèndum. L'opa es dirigeix en primer lloc al seu mateix partit, el PDeCAT. Fa temps que Puigdemont va per lliure i ha desbordat sempre que ha volgut la cúpula del seu partit. La transmutació de l'antiga Convergència en el PDeCAT no és suficient per assegurar la renovació d'un espai polític fortament llastrat, com el PP a Espanya, per la corrupció. L'operació M1-O busca la neteja definitiva d'aquest espai a costa d'eliminar qualsevol rastre de l'antiga marca.

Però l'objectiu de Puigdemont és llançar una gran xarxa sobre els caladors electorals d’ERC aprofitant les dificultats i la debilitat del seu lideratge. Amb els seus principals dirigents a la presó o a l'estranger, el partit està escapçat. No és clar que Oriol Junqueras hagi estat mai un líder fort. La seva figura pública s'ha construït més a partir dels seus silencis que de les seves manifestacions, de manera que molta gent a Catalunya té dubtes sobre la densitat del seu lideratge. Junqueras ha pacificat un partit convuls que sempre havia tingut el llast d’una gran volatilitat interna. És cert que la seva actitud de buscada bonhomia i els valors religiosos que amb freqüència exhibeix projecten una imatge amable i pacífica. Però pot ser que aquests trets no siguin suficients per apuntalar el futur d’ERC i el seu principal actiu: un independentisme republicà no necessàriament nacionalista amb un model social progressista.

El secretari de la nova formació política impulsada per Puigdemont des de Berlín és Agustí Colomines, exdirector de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat recentment destituït, que entre 2007 i 2013 va ser director de la fundació CatDem de Convergència i braç executor del projecte Casa Gran del Catalanisme d’Artur Mas. La inscripció del nou partit es va formalitzar el mateix dia en què prenia possessió Torra amb el suport decisiu de la CUP i un discurs radical que va incomodar molts dirigents republicans. A ningú se li amaga que aquesta operació vol aglutinar gran part de la força ciutadana que fins ara s'havia organitzat en entitats cíviques transversals com l’Assemblea Nacional Catalana, que ha tingut entre els seus principals impulsors i dirigents destacats militants d’ERC.

L'última enquesta del CEO, a l'abril, mostra que les opcions del bloc independentista es mantenen sòlides. No hi ha signes de cansament ni de desafecció. Però sí d'inquietud interna. De volatilitat en la intenció de vot. Uns 300.000 electors expressen la seva intenció de canviar de sigla, encara que dins del bloc sobiranista. El més beneficiat és ara com ara la CUP, que recuperaria vots de JxSí i ERC. En canvi, en el bloc antiindependentista sí que s'aprecia certa desmobilització. Passada la febre que va provocar a la tardor la por a una ruptura imminent, moltes persones no veuen tantes raons per votar.

Els qui creien que després del fracàs de la via unilateral i els errors comesos, l'independentisme perdria força, sembla que tornen a equivocar-se. Mentre l'alternativa sigui una derrota humiliant i una reculada en l'autogovern, els votants sobiranistes seguiran mobilitzats i fidels a la causa. L'única cosa que podria reduir aquest percentatge de vots que es manté entorn del 48% seria una proposta seriosa i creïble de negociar una tercera via. Però això no s'albira a l'horitzó quan aixequem la vista, encara que les turbulències en les quals ha entrat la política espanyola tampoc permeten mirar gaire lluny. El que sí que és clar és que el tauler, aquí i a la resta d’Espanya, es mou.