Una república sense llei

Una de les incògnites més accidentades d’una hipotètica república independent de Catalunya és quin dels tres poders –el legislatiu, l’executiu o el judicial– aniria pitjor. Per desgràcia, no és una ironia suposar que el que funcionaria millor seria un exèrcit propi, atesa la necessitat de protegir les fronteres de l’assetjament espanyol, una necessitat apuntada des dels seus orígens pels sectors paramilitars de l’independentisme que l’actual president de la Generalitat aglutina amb els seus encomis als “escamots” de l’octubre del 1934. La reivindicació d’un esperit militar català va ser propugnada pels Quaderns de l’exili i, específicament, per Raimon Galí, un dels mentors de Jordi Pujol. De fet, Pujol no ha negat mai la seva admiració per les virtuts castrenses, encara que es va anar allunyant de les tesis radicals de Galí. L’alternativa a un exèrcit de la república catalana fora de l’OTAN i de la política de seguretat europea seria convertir-se en un protectorat sota el paraigua defensiu de Rússia o la Xina. Després d’haver atribuït a l’Estat els comportaments de Corea del Nord o de Turquia, no sembla que la ciutadania de Catalunya hi sortís guanyant.

A la vista de la fugacitat amb la qual va transcórrer la declaració d’independència més recent per part del Parlament de Catalunya, és deduïble que els treballs del poder legislatiu de la república catalana no serien fluïts. I no només perquè el bloc independentista –cada vegada més esquerdat– no té prou representativitat, sinó perquè el precedent jurídic ha estat desastrós i indigne d’una comunitat autònoma per se. Tenint en compte els treballs ímprobes de la llei de transitorietat, és legítim preguntar-se en quins termes accedirien al debat constituent els partits constitucionalistes. Amb aquests precedents, qui sap com deu estar concebent l’independentisme la naturalesa jurídica del nou Estat impossible. Fins ara, la incapacitat de previsió i els abusos improvisats han estat de tal magnitud que fins i tot han desorientat l’Executiu de la Moncloa perquè ningú es podia imaginar que al segle XXI la Generalitat pogués ser presidida per personatges com Carles Puigdemont o Quim Torra. En mans de la classe política de l’independentisme, la construcció jurídica d’un Estat tindria alguna cosa de videojoc amb ostatges, il·legalitat estratosfèrica i frustració inevitable.

Encara que sempre és erroni comparar un Estat de debò –més o menys sòlid– amb un Estat-ficció, el cas d’Itàlia –aquesta Disneylandia de la inestabilitat política, però república amb llei– pot ser alliçonador per a l’independentisme de la comunitat autònoma catalana. Dos partits fins i tot més dispars que l’expujolisme, ERC i el tàndem Puigdemont-Torra, han aconseguit perfilar un primer ministre que, tot i ser desconegut, no és una bomba de rellotgeria. La Lliga i 5 Estrelles han proposat el professor Giuseppe Conte, i això els dona certa credibilitat. Per contra, la figura de Torra ha restat al secessionisme català la poca credibilitat que li quedava en alguns titulars de premsa i només té la complicitat de partits excloents, oposats al consens europeu i sense una idea del bé comú. Definitivament, manca finezza.

Si és que amb la perspectiva d’octubre ja hem entrat en campanya electoral amb una simultaneïtat de mobilitzacions radicals i la consegüent inconnexió del teixit social, és adequat tenir present que una societat lliure necessita abundants centres de poder independents del poder polític per contrarestar-lo. Per contra, a Catalunya resulta que el poder polític rupturista es basa en organitzacions com Òmnium o l’ANC per escenificar al carrer el que no aconsegueix a les urnes. Això dona com a resultat tot tipus d’inseguretats. Per descomptat, la jurídica, però també la que es deriva de tensions ultraconflictives que alteren el pluralisme i tenen efectes coactius en les persones.

En la penombra de les confidències off the record, el secessionisme que ha anat apartant-se del procés expressa els seus laments però no formula remeis. És una posició que segueix allunyada de la lleialtat a la llei i als consensos mínims. Caldrà determinar fins a quins extrems la fase protagonitzada per Torra és substancialment il·liberal. És a dir, l’horitzó d’una república sense lleis, més propera al colpisme soft que llança la pedra i amaga la mà. Estaríem als antípodes del liberalisme jurídic. Així s’alimenten la desconfiança, el poder sense límit i la desraó. Pregunteu a la Generalitat de Torra per Montesquieu i us dirà que ni hi és ni se l’espera.