Imatges que qüestionen la cultura de masses

En les seves imatges és fàcil reconèixer una realitat quotidiana i tangible, en la qual hi acostuma a haver algun element dissonant que obre portes a nous mons. A Sense of Wonder, que ve a ser la capacitat de meravellar-se, és la proposta artística que reuneix les obres més recents de Carles Congost (Olot, 1970) i, com el mateix artista expressa, “un espai on es produeix l'estranyament a partir de la realitat” i que provoca “moments de suspensió del sentit”.

El misteri recorre la majoria de treballs de la seva nova exposició: un total de vuit videocreacions, realitzades entre el 2010 i aquest any, que, partint de formats i registres diversos, mantenen moltes connexions temàtiques i formals. Comissariat per David Santaeulària, el projecte és una coproducció entre els centres d'art Bòlit de Girona i La Panera a Lleida i es pot veure fins al 22 de juliol al Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats.

L'exposició permet comprovar l'evolució de Congost respecte a la seva antiga trajectòria, “més literal” i “directa”, segons l'artista, i més preocupada en el què, “explicar idees i conceptes temàticament”, que en el com, “m'importava menys on fos la càmera”. Un canvi més centrat en l'exploració de les possibilitats del llenguatge cinematogràfic que en les temàtiques. El món de l'art, el pas de l'adolescència a la maduresa, la societat de consum i una infinitat de referències a la cultura pop i de masses continuen sent els referents i les motivacions que envolten la seva obra mitjançant l'humor i la ironia. Ara busca “la capacitat de suggerir sense una narrativa tancada” per generar noves preguntes, perquè les seves creacions no volen ser “un manifest ni un pamflet”.

El gir estilístic ja s'entreveu a Bad Painting Series, episodis amb un final autoconcloent “que beuen de les ficcions televisives d'HBO pel que fa a l'estètica i el llenguatge”, explica Congost, però el viratge definitiu es produeix amb Paradigm, una història de suspens sense diàlegs, amb escenes que ens remeten a l'imaginari cinematogràfic de les produccions policíaques nord-americanes. “M'agraden els gèneres i les coses que estan establertes”, assenyala l'artista, que en les seves obres parteix d'estàndards fàcils de reconèixer per conduir-los a la indeterminació i a l'estranyament. La quotidianitat de l'escena policíaca es trenca quan entren en joc un grup de nens cantant una cançó espiritual. Les constants i oníriques referències a David Lynch són fàcilment reconeixibles en la seva obra.

Les següents creacions d'A Sense of Wonder segueixen la mateixa línia: vídeocreacions que entronquen amb el cinema experimental, documentals que només ho són en aparença o concerts filmats com un videoclip, com Nova esplendor. Darrere d'una superfície lleugera i equívoca, Congost amaga una crítica punyent a les contradiccions del primer món. A Simply the best crea una narració fictícia a partir de la vida d'un bomber. En realitat, vol parlar sobre “la nostra relació amb els diners i el treball”, una forma d'“esclavitud moderna”, mitjançant aquelles característiques de la societat suïssa que són extrapolables al món occidental. No exempt de sarcasme, l'última escena del film consisteix en l'actuació d'un cor gòspel protagonitzat per cantants blancs amb lletres que, en lloc d'“abordar la llibertat”, canten sobre com s'ha de fer una pòlissa de crèdit.