El suïcidi de la Samira

“Vostè vol veure el seu nen?”, pregunta un encorbatat fiscal, amb toga i punyetes, a la Samira, que s'inclina cap a davant al banc dels acusats, gairebé xocant amb el micro. La dona triga uns segons a contestar, el temps de contenir amb els dits l'aigua que s'escapa pel nas i que precedeix el plor. “Esclar”, diu amb la veu trencada. “Esclar”, reafirma el fiscal, mirant-la. Tots dos han pactat una pena de cinc anys de presó per a ella per viatjar a la frontera siriana amb el seu fill a coll per casar-se amb un combatent d'Estat Islàmic i reclutar altres dones. Dijous passat, un any i mig després del judici, la Samira va lligar el seu fulard a la part posterior de la llitera de la seva cel·la i es va penjar. Els funcionaris la van trobar el matí següent. Al novembre, Samira Yerou hauria fet 36 anys.

Va arribar a la presó d'Àvila al març del 2015 procedent de Turquia, on va fregar amb la gemma dels dits el seu somni: creuar a Síria, casar-se i contribuir com a esposa i reclutadora a la guerra de l'Estat Islàmic (EI). La Samira, amb el seu fill, va ser detinguda per la policia turca quan esperava a només cinc quilòmetres de la frontera amb Síria, en una casa abandonada a Kilis. Allà l'havia de recollir un emissari dels seus reclutadors, que mai va despenjar el telèfon. Va romandre dos mesos i mig tancada en un centre d'internament a Bursa, sempre amb l'esperança que l'ajudessin a sortir i viatjar a Raqqa. Però el seu fill de tres anys complicava les coses, li deien els seus contactes.

En una d'aquestes converses, va posar al nen a l'aparell per demostrar el seu compromís:

— Digues-li: "Vull anar amb tu" –li diu Samira al nen.

— Vull anar amb tu –obeeix el menor.

— Vinga, vine, vine –li respon el reclutador.

— Si Déu vol –li retorna el nen.

— Amén –li contesta el reclutador.

— Digues-li: "Degollo el policia i vinc –anima la Samira al seu fill.

— Degollo el policia –la imita el nen.

— Com ho vas a fer? Així… Gggjjj. Ah. Ara degollarà el policia i anirà a veure't –remata la seva mare.

La Samira va ficar en un avió el seu fill de tres anys acabats de fer el 16 de desembre del 2014, amb Síria a la línia de meta. Van sortir de l'aeroport del Prat a les dues de la tarda i van aterrar tres hores després a Istanbul. Van passar de contacte en contacte, fins a arribar a Kilis. Gairebé tres mesos després, a la una de la tarda del 7 de març del 2015, van aterrar de nou al Prat. La Samira anava custodiada per dos guàrdies civils, que no van deixar en cap moment d'agafar-la pel braç, mentre el seu fill jugava amb una piruleta groga que li van donar els agents. El nen va tornar amb el seu pare, que havia denunciat el segrest. La Samira va entrar a la presó, d'on mai més va sortir.

“El terrorisme és una resposta a la globalització, el tercer somni davant del capitalisme. Una forma de vida, una pertinença a una comunitat, encara que sigui virtual”, va defensar fa uns mesos la filòsofa italiana Donatella di Cesare (Roma, 1956), a qui vaig entrevistar perquè havia publicat El terrorisme. Una guerra civil global (Gedisa). Vam parlar de terroristes gihadistes, amb els atemptats de Barcelona i Cambrils, comesos per uns joves de Ripoll, encara recents. I insistia que els terroristes que s'enrolen a l'Estat Islàmic no són “només nihilistes”, sinó que tenen “un projecte polític” que s'ha convertit en un “tabú als mitjans”, on s'aborda com “alguna cosa que està fora de la raó i de la història, sense sentit”. La gihad els proporciona un credo, una forma de vida, que connecta amb els seus anhels, defensava Di Cesare. “Per competir cal oferir una forma de vida, una comunitat. El somni del radicalisme i de la radicalització és una resposta a una absència de l'esquerra, que ja no pot convèncer profundament els joves”, insistia, on els terroristes són “postmoderns” enganxats a un mòbil.

La Samira va arribar a Barcelona des del Marroc amb 18 anys, on va alternar treballs precaris en fàbriques i netejant. Als 26 es va casar amb un compatriota, es va assentar a Rubí i tres anys després va tenir el seu fill. L'economia familiar no tirava endavant, la relació tampoc, i la Samira va tornar a Tetuan i el seu marit es va traslladar a Colòmbia per feina. En aquest moment, amb 30 anys, va començar la seva radicalització a través d'internet. En poc més d'un any, ja havia traspassat tots els diners dels seus comptes i comprat un bitllet d'avió, i es dirigia convençuda a enrolar-se a la gihad amb el seu fill i a captar a altres dones.

Però les seves certeses es van esfondrar quan va ser detinguda. La Guàrdia Civil va assegurar que “va col·laborar” amb ells “sense posar cap mena d'objecció". Els va donar noms, detalls, telèfons, situacions, experiències per ajudar-los a entendre l'engranatge. Al judici, es va mostrar ferma: “No vull saber res d'aquesta gent que em van enganyar i es van aprofitar d'un moment en què estava molt malament. L'única cosa que vull és això, estar amb el meu fill, refer la meva vida de nou”. Quan va estar a la presó, va demanar diverses vegades ser traslladada a Barcelona, asseguren fonts d'institucions penitenciàries, per estar més a prop del seu fill. Però no ho va aconseguir.

El suïcidi segueix sent un tema delicat informativament. El llibre d'estil d'aquest diari assenyala que “la psicologia ha comprovat que aquestes notícies inciten a treure's la vida” a aquells que ja “eren propensos al suïcidi”. Per això en limita la informació a “persones de rellevància” o fets “d'interès general”. La Samira va ser notícia en diverses informacions després de la seva detenció, judici i condemna. En el cas dels membres d'ETA que s'han suïcidat, s'ha informat de manera recurrent. La de Samira, en paraules de l'advocat Jacobo Teijelo, és la història “del pou dins del pou”: una terrorista penedida, pobra, immigrant i dona.