La dona que es busca

Agustí Pons assenyalava no fa gaire que Maria Aurèlia Capmany no era comunista i que tenia moltes reserves amb l’hegemonia que el PSUC exercia en el món de la cultura a Catalunya. Aquests comentaris, i altres precisions de relleu, fan que sigui altament recomanable rellegir la magnífica biografia que el periodista va dedicar a la Capmany, ara reeditada. Tanmateix, tot això ja era implícit en la primera edició de L’època d’una dona, el 2000.

També hi era a l’entrevista que li vaig fer el 1981, en què explicava la seva proximitat amb persones del PSUC com “el Guti, en Gregorio” —ella ho diu així—, proximitat que no impedia l’amistat amb destacats trotskistes i membres del POUM com Wilebald Solano i Ramon Fernández Jurado. Aquesta Capmany que feia compatibles relacions tan diferents és la mateixa que als anys quaranta s’havia fet amiga del grup d’escriptors en castellà de l’Ateneu Barcelonès en què hi havia Manuel Segalà, Ferran i Aurora Díaz-Plaja i Santiago Pascual, convençuts tots ells que la llengua catalana estava literàriament acabada. I és igualment la Capmany que, arran dels cursos de filosofia del professor Xavier Zubiri a la Universitat de Barcelona, experimenta una momentània conversió religiosa i la que s’involucra amb el grup Miramar de Josep Benet i Maurici Serrahima, el propòsit dels quals era connectar els intel·lectuals de la preguerra amb joves com la mateixa Capmany, Joan Reventós, Alexandre Cirici o Anton Cañellas… I també és la Capmany que a París es posiciona a favor de Jean Paul Sartre i en contra d’Albert Camus quan es produeix el trencament profund que va suposar L’homme révolté…

Tot plegat pot semblar contradictori, però diria que és la més sincera expressió d’algú que es va buscar tota la vida amb la sinceritat més radical. A l’entrevista, Capmany és molt clara. “A mi sempre m’ha fet molta pena haver de viure una època de lluita en la qual les divisions s’havien de fer de manera dràstica”. I precisava que, en tant que creadora, sempre li havia interessat més l’individu que no pas l’abstracció de la història. Tanmateix, aquest individu sempre està compromès amb la construcció del moment que li ha tocat de viure i, per tant, no és gens estrany que canviï, que evolucioni i que es contradigui.

Tot i això, en la seva evolució hi ha determinades constants que cal assenyalar. La primera és la formació oberta i respectuosa amb la diversitat, que es concreta primer a l’Escola Montessori i després a l’Institut-Escola, on té com a professors, entre d’altres, Carme Serrallonga, Ramon Aramon i Jordi Maragall… La segona constant és un sentiment mai no desmentit de pertànyer a la menestralia o, dit d’una altra manera, de no pertànyer a la burgesia mitjana barcelonina. Efectivament, Capmany se sentia lluny d’aquells burgesos per tradició familiar, per situació econòmica, per interessos nacionals, culturals i lingüístics, i també perquè no hi compartia cap aspiració personal ni cap concepció moral. 

El PSC no va ser generós amb ella; va caldre que arribés l’alcalde Maragall per ‘lluir-la’

La tercera constant és el feminisme entès a partir dels tres pactes: el pacte de la dona amb ella mateixa, el pacte de les dones amb les dones i el pacte de les dones amb els homes. Aquest plantejament de la reivindicació dels drets absoluts de les dones s’expressa igualment en el fet que sempre va militar en organitzacions polítiques generalistes i transversals. El feminisme, doncs, no era una qüestió únicament de les dones, sinó que formava part d’una lluita per la igualtat i la democràcia en què també cal tenir presents els drets nacionals i les diferències de classe. En aquest sentit, el franquisme és l’encarnació de tot el contrari, és la imposició d’un teixit polític i social que es basa en les diferències, en la falta de llibertat, en els privilegis, la corrupció, la injustícia i la crueltat.

Una altra idea central en l’evolució de Capmany és l’existencialisme. Tota la seva generació va acusar d’una manera o altra l’impacte del corrent filosòfic i cultural que venia a assenyalar-nos la importància del compromís. Per activa o per passiva, tots fem la història, tots ens embrutem les mans. Som efímers, no hi ha res predestinat, i com que no entenem el sentit de l’existència, vivim acarats a l’absurd i, per tant, només els nostres actes ens fan el que som.

D’aquesta idea de compromís, de la curiositat i de determinades relacions personals, en va derivar la seva participació en diverses edicions del Congrés de la Pau, que la van dur a Varsòvia a finals del 1963, a Hèlsinki el 1965 i després també a Roma en un acte organitzat per la Comunitat Europea d’Escriptors. Això explica Pons, com també la coneixença que Capmany va fer del general Lister, d’Amílcar Cabral i de Sartre mateix… A banda, però, viatjar a Txecoslovàquia i a Polònia durant els anys seixanta —i ho dic per experiència personal— suposava tornar amb una idea terrible, dura i real, del que era el comunisme soviètic. Si això hi afegim el que va suposar la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, i el paper que va tenir a París el Partit Comunista Francès per frenar l’alçament de maig, s’entén que ella no es volgués implicar en cap aventura d’aquest signe.

Tenint en compte tot això, que en l’origen de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual hi havia Alexandre Cirici, i l’admiració que sentia per Jordi Maragall i la seva família, no és estrany que en prefigurar-se el que el 1978 serà el PSC, s’hi sentís suficientment còmoda. Potser el PSC no era perfecte, potser ja aleshores estava massa influït pel PSOE, però era l’opció política que veia més clara. Tanmateix, el PSC dels primers moments no va ser gens generós amb Capmany, i va caldre que Pasqual Maragall arribés a l’alcaldia per fer possible que el 1983 se li oferís la regidora de Cultura i Ensenyament de Barcelona. A Maragall li anava bé tenir una dona com ella en el seu cartipàs: Capmany parlava bé, era feminista i escriptora, tenia una actitud clara sobre els drets nacionals de Catalunya i la llengua pròpia… Ara, les raons del sí d’ella a aquest oferiment, i el resultat de la seva gestió, ja són una altra cosa.