Així era i no era Maria Aurèlia Capmany

A Maria Aurèlia Capmany li agradava explicar que, de nena, el Diumenge de Rams, quan anaven a beneir la palma, mentre la majoria de nenes de la seva edat duien un palmó masculí i noucentista, ella carregava una voluminosa palma barroca, trenada pel seu pare —en l’únic exercici anual de l’ofici de cisteller— i carregada de llaços i fruites confitades. I mentre les altres nenes lluïen uns cabells à la garçonne, ella duia els cabells llargs i amb profusió de tirabuixons.

L’anècdota és traslladable a tota l’etapa de formació de la seva personalitat. Dotada de gran intel·ligència, voltada d’un ambient cultural familiar intens —el pare, la mare, l’avi, les tietes—, amb un tarannà agosarat, travessant les esperances de l’època republicana, el trasbals de la guerra i l’atuïment del primer franquisme, la nena, la jove i la dona Maria Aurèlia va destacar per un coratge i una decisió que la van marcar tota la vida.

Això la va convertir en una polemista insòlita en èpoques d’unanimitat davant de l’enemic comú. La Capmany no s’ho callava perquè no creia en la legitimitat d’una censura encoberta, d’una sobreprotecció imposada per molt que es volgués justificar. No deixa de sobtar que titulés un recull d’articles a Serra d’Or com Dietari de prudències, i que hi afirmés: “He estat sempre massa prudent”. Segur que molts contemporanis no hi estaven gens d’acord, i que la trobaven una dona desaforada i intempestiva. I potser per això, també, tenia tants devots i incondicionals.

Les bèsties negres de Capmany van ser moltes. No era arrauxauda però tenia poca paciència i, per tant, davant l’acumulació de bestieses o mentides, acabava saltant. I molt més, si hom pretenia emmascarar el passat. Per això, el més freqüent i constant objecte de blasmes i denúncies va ser Josep Pla, cosa que va fer que es guanyés l’enemistat de totes les vestals del culte planià, que passaven de puntetes sobre els aspectes més negatius del personatge: reaccionari, misogin, espia franquista, trànsfuga cultural, llepaculs dels poderosos...

L’antiplanisme capmanyià és precoç, però quan s’inicia la deïficació de l’empordanès amb les obres completes voldrà posar-lo en evidència, com a personatge, en la seva commemoració de l’advocat obrerista Francesc Layret, o bé estimulant-li les dues Pedra de toc, on exhuma alguns textos que sabia que no s’incorporarien a l’obra completa, i on ella també repartia llenya a altres trànsfugues: des d’Eugeni d’Ors i Ferran Valls Taberner fins a tota la colla de la revista Destino. La militància anti-Pla va crear la idea que no se li donaria el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per l’oposició de la Capmany, quan algú altre havia proposat en crear el guardó d’afegir aquest Honor, que l’exclouria a perpetuïtat.

Les relacions humanes de la Capmany eren, en general, cordials. Però, orgullosa dels seus orígens menestrals, era bàsicament antiburgesa, i una constant de la seva obra és la denúncia de les covardies i dimissions de la burgesia catalana, de l’època medieval ençà. En canvi, sostenia relacions immillorables amb algú d’origen burgès com Salvador Espriu, perquè davant de la intel·ligència es rendia de manera absoluta. També era de sòlida extracció burgesa Jaume Vidal Alcover, i van viure plegats durant més de dues dècades.

Però la classe burgesa mereix tots els anatemes, i d’episodis d’enfrontament no en mancaven. Per això no va sentir-se còmoda a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que li havia fet l’encàrrec de la seva primera obra teatral, i va convèncer Ricard Salvat, que li havia dirigit l’opera prima, per deixar aquell grup de burgesos catalanistes i crear l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i anar per feina seriosament, no com a aficionats. La nova aventura no va acabar gens bé amb el seu estimat i protegit, però en canvi, en penyora de l’antiga relació, ella mai no va reaccionar en contra del malvat, tot i les moltes ocasions en què ell va mostrar el seu desagraïment. Perquè la Capmany era una dona coratjosa i de fidelitats permanents, sobretot amb la seva gent.

Un altre capítol destacat de les polèmiques capmanyianes van ser Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, junts i per separat. Val a dir que, en anys de difícil supervivència econòmica, havia pogut tirar endavant gràcies als encàrrecs de traduccions i llibres (La dona a Catalunya, La joventut és una nova classe?) provinents d’Edicions 62, dirigida literàriament per Castellet, però això no la feia callar davant les seves actituds de mandarinisme, el seu passat falangista i el que ella creia l’oportunisme del personatge. El va convertir en l’esmunyedís Littlemanor (tradueixin) d’El jaqué de la democràcia, i es va negar a ingressar a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana quan es va fundar “perquè la presidia un editor”, és a dir, Castellet. Actitud que va haver de mantenir, per coherència, quan el segon president va ser el seu gran amic Josep Maria Llompart, que també era “editor”, o més ben dit director literari, d’Editorial Moll.

Amb Molas la divergència va ser més profunda i persistent, potser sobretot per culpa dels moletes. A banda les seves àmplies discrepàncies amb els criteris i el mandarinisme molià, Capmany va veure aviat com el crític i professor aglutinava un seguit de joves escriptors i futurs membres de l’acadèmia i la universitat que tenien com a esport la persecució d’ella i dels seus protegits. Un dels més destacats va ser el crític teatral Xavier Fàbregas. Als anys setanta, amb l’aparició d’aquella nova generació literària, les dues capelletes que centraven Molas i Capmany sovint estaven ferotgement enfrontades. L’únic capaç de freqüentar indemne les dues trinxeres era Terenci Moix. La resta era d’un bàndol o l’altre, inclosa Montserrat Roig, que no es va reconciliar amb la Capmany, que l’havia dirigit com a actriu incipient, fins molt endavant. L’atzar d’una mort quasi simultània i per la mateixa causa les ha convertit, però, en una parella mestra-deixebla que no van ser en absolut, o només en aparença els darrers temps.

Hi va hever altres polèmiques sonades: amb Lidia Falcón —després d’anys de col·laboració i d’anar plegades—, i altres sectors feministes radicals, o bé amb alguns conspicus membres del PSUC i altres formacions marxistes, com en les recurrents polèmiques sobre qui és o no és “escriptor català”. I tants altres episodis, com ara els polítics. Però sí un apunt final: són grotescos, i fins patètics, els esforços actuals d’alguns membres de l’agònic PSC per reivindicar el passat socialista de Capmany. Segur que si fos viva, davant les actituds que han pres darrerament, els etzibaria epítets gens agradables. Com deia sovint movent el cap: “Ai, aquests socialistes meus”.