Dr. Manguel & Mr. Stevenson

Aliada amb el somni, l’opi o la febre, la literatura britànica ha despertat talents immensos. Un d’ells, Robert Louis Stevenson (1850-1894). Nascut a Edimburg, fill d’un enginyer de fars, la malaltia el va afligir tota la vida i el va empènyer cap a climes més amables. Que els cossos dèbils són més propensos a la imaginació és una d’aquelles suposicions discutibles que, en tot cas, sí que s’ajusta al cas de l’autor escocès.

Hi ha una famosa anècdota, en la biografia de Stevenson, que es transforma segons qui l’expliqui (hi ballen les dades, però l’essència es manté): una matinada de la tardor de 1885, l’escriptor es desperta cridant. La seva esposa, Fanny, tracta de consolar-lo, però l’escena horrible que ell ha intuït és inesborrable. Estirant del fil d’aquest malson, sense moure’s del llit, en poc més de tres dies Stevenson redacta l’esborrany d’El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). Fanny, però, troba que el resultat no aprofundeix en els clarobscurs de la ment humana. No passa de ser un relat gòtic, com tants altres, i el manuscrit acaba al foc. De seguida, Stevenson el recomença i, malgrat les hemorràgies pulmonars que el mortifiquen, ultima el text en tres dies més d’escriptura febril. L’impulsa saber quin bon material té entre les mans, segur, així com la cocaïna farmacèutica amb què es tracta la tuberculosi.

Gairebé des dels inicis, les seves obres van comptar amb la devoció dels lectors. I més tard, entre els escriptors, se n’ha prodigat l’elogi: Vladímir Nabókov assaboria la prosa de Stevenson en una de les seves famoses lliçons de literatura, i Jorge Luis Borges es va afartar de citar-lo cada cop que volia jutjar l’obra dels altres... Amb el que Stevenson no ha tingut gaire sort és amb les cobertes dels seus llibres. De fa anys que certes editorials s’entesten a pintar-nos Hyde com un monstre caraverd i berrugós, malgrat que la novel·la defuig la grolleria de tancar la descripció; als testimonis dels actes de Hyde els costa trobar paraules per descriure l’aparença d’aquest malànima. El mateix passa amb un clàssic d’aventures com L’illa del tresor (1883). En més d’una edició, a la coberta s’hi anuncien volcans, cocoters i papagais, quan el cert és que Long John Silver i el petit Jim Hawkins atraquen en una illa de latituds més boreals, plena de pins grisos, roures de Virgínia i serps de cascavell. Qui vulgui palmeres i tebiors tropicals hauria de llegir els apunts viatgers on Stevenson reporta el seu pas per les illes Hawaii i les Marqueses, o les narracions de The Beach of Falesá (1893) o The Ebb-Tide (1894).

STEVENSON SOTA LES PALMERES

Alberto Manguel

Trad. Dolors Udina

Quid Pro Quo

72 pàg.

14 euros

A Stevenson sota les palmeres, Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948) s’apropa a la figura d’aquell escriptor. No només l’honra fent-lo protagonista de la narració, sinó que, fins i tot, cedeix als seus temes distintius: la dualitat moral de les persones i el també dual tema del doble. Manguel escriu com un lector agraït que, a banda, ha entès i adoptat les gràcies del mestre. Dedica aquesta novel·la curta als últims dies de l’escriptor tísic: recordem-ho, va morir als 44 anys, a Vailima (Samoa), on s’havia guanyant la confiança dels nadius i havia adoptat el nom de Tusitala, El-qui-conta-contes.

El paisatge polinesi pot semblar-nos mandrós i inofensiu, però no és lliure de la maldat humana. Una adolescent és violada i assassinada. El crim posa en perill la integritat de Stevenson. Alguns sospiten que ell en podria ser el responsable, cosa que també desperta sospites en el lector fantasiós, que es tem un desdoblament fatal com el de Jekyll... Entre els personatges que alternen amb Stevenson, a banda de la mateixa Fanny, hi ha un misteriós predicador escocès, el senyor Baker, a qui la intransigència cristiana col·loca al caire de la bogeria. Baker i Stevenson són la nit i el dia. Dobles antagonistes. Per al predicador, la llum radiant del tròpic no és cap altra que “la brillantor abrusadora de l’infern”.

Amb Stevenson sota les palmeres, s’estrena l’editorial illenca Quid Pro Quo. Bona idea que Dolors Udina, que ja havia traduït En els mars del sud del mateix Stevenson a Edicions del Salobre, dupliqui en català aquest llibret-homenatge, una seixantena de pàgines, impecables, on la precisió del llenguatge no exclou les ambivalències pròpies d’un relat sobre dobles, en consonància amb Jekyll i Hyde.