Panteons històrics ‘reciclats’ al cementiri del Poblenou

La Pepita —nom fictici— va habitualment al cementiri del Poblenou, el més antic de Barcelona. El fossar, del 1819, va ser al principi un espai en el qual tots els enterraments eren ordenats i igualitaris, en nínxols a diverses altures. La Pepita passeja entre els carrers del recinte amb certa rutina. La seva destinació és just al fons de la instal·lació, al departament dos. Precisament allà es va trencar aquesta igualtat que l'arquitecte Antonio Ginesi havia projectat. En aquest departament, construït el 1849, descansen els difunts de les classes benestants de la segona meitat del segle XIX. Hi abunden els panteons i les escultures neoclàssiques i modernistes.

La majoria de sepultures ja fa anys, però, que no reben visites. Cementiris de Barcelona va decidir fa uns anys ampliar la seva oferta. Però no només amb nous nínxols, columbaris o tombes, sinó que després que els propietaris de panteons històrics no donessin senyals de vida durant anys, fes temps que no pagaven les quotes de manteniment o renunciessin al panteó, l'empresa va decidir restaurar-ne cinc al Poblenou i posar-los a la venda.

Les rehabilitacions van començar el 2012 i, ara com ara, només tres de les cinc sepultures han trobat comprador. La Pepita n'és una. El seu panteó és un obelisc de marbre de Carrara sobre el qual reposa l'escultura d'un sudari amb un colom al capdamunt.

Ben poc se sap de qui van ser els primers habitants d'aquest panteó. Sí que es coneixen les seves característiques: és una peça neoclàssica construïda el 1877 per l'escultor Jorge R. Masili. El 2012 van ser els arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó els encarregats de rehabilitar-lo. El panteó ocupa 12 metres quadrats i, segons la fitxa tècnica, l'interior està compost de tres compartiments i una ossera. “En aquest panteó reposen diverses generacions de la meva família”, explica la Pepita. Va abonar 60.000 euros en una concessió que durarà 99 anys. “A part pago 80 euros l'any pel manteniment”, afegeix.

L'àvia, la tia i el pare de la Pepita estaven enterrats al cementiri de Sant Andreu. “Amb la meva mare sempre havíem parlat de la possibilitat de reunificar-los tots en una mateixa sepultura, una cosa que a ella li feia una il·lusió especial”, assegura. Ara les restes de tots tres descansen aquí al costat de la mare, que va ser enterrada directament al Poblenou.

Panteons sense adjudicar

“Des de jove m'agraden els panteons pel seu valor artístic. Tal com se'ns ha indicat a les Sagrades Escriptures, nostre senyor, en morir, va ser dipositat en un sepulcre semblant a un panteó. Jo tenia l'obligació de convertir la il·lusió de la meva mare en realitat i quan se'm va presentar l'ocasió ho vaig fer”, assegura.

Però l'elecció també té un vessant pràctic: “L'oportunitat d'unificar les restes dels teus éssers estimats al mateix habitacle és important. Com a persona sento la necessitat de visitar-los a tots. Els tinc junts i així tornen els records bonics que havíem passat junts”. La Pepita sap perfectament on l'enterraran: al costat de la resta dels seus familiars. “Quan aixequin la làpida, dins hi ha com una mena de lliteres”, explica. “On estaria millor que al costat dels meus éssers estimats? A més, aquí hi ha sol, el mar és a prop…”, fa broma.

Molt a prop del panteó de la Pepita n’hi ha tres més que també han estat reciclats. A l'espera de comprador es troben dos grans panteons rehabilitats fa anys, però que no acaben de trobar habitant que pagui uns quants milers d'euros. El més gran fa 55 metres quadrats, es va construir el 1862 i és obra del mestre Josep Fontseré. Una estructura funerària de marbre de Carrara en la qual malgrat la quantitat de metres només hi ha espai per a quatre taüts i una ossera.