“No són fotos tristes, és la realitat”

Les dramàtiques imatges d'informatius i diaris sobre conflictes armats i socials semblen no ferir, per quotidianes, la sensibilitat de l'espectador acostumat a menjar i sopar amb morts diàriament. Però si es col·loquen juntes, una darrere de les altres, colpegen l'ànima d'una forma brusca. És el que passa amb les fotografies guanyadores del World Press Photo que com cada any es poden veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), fins al 27 de maig.

El veneçolà Ronaldo Schemidt ha obtingut el màxim guardó d'aquest any. En la seva imatge es veu un jove envoltat de flames després de l'explosió d'una motocicleta de la Guàrdia Nacional Bolivariana a Caracas el 3 de maig del 2017 durant una de les moltes jornades de protesta de carrer contra Maduro. “Després de l'explosió vaig notar una sensació de calor molt forta. Quan em vaig girar vaig veure una persona cremant i corrent i vaig començar a disparar amb la càmera. Pocs dies després, malgrat la gravetat de les seves ferides, vaig saber qui era perquè el van entrevistar al llit de l'hospital amb ànims de convidar la gent a seguir manifestant-se. De totes maneres, José Víctor Salazar, de 28 anys, no ha volgut veure la imatge, no està preparat per a les seves seqüeles”, va explicar ahir el fotògraf veneçolà al costat de la impactant imatge que crema només veure-la.

La foto guanyadora de Schemidt obre la mostra que reuneix 312 fotografies més amb tots els guardonats de les vuit seccions del premi. La gran majoria relatives a conflictes militars i socials, encara que també imatges de temes mediambientals; més fàcils de veure, però que amaguen històries d'explotació i domini de l'home davant de la resta d'espècies animals i vegetals, com les fotos de Jasper Doest sobre els últims macacos japonesos utilitzats en grotescs espectacles.

Al prestigiós concurs s'han presentat 73.044 fotografies de 4.548 fotògrafs (dels quals només el 16% són dones) de 125 països, segons va explicar Babette Warendorf de WPP, que va assegurar que les històries que expliquen les imatges serveixen per acabar de decidir si es concedeix el premi o no.

Javier Arcenillas i Daniel Beltrá són els dos espanyols que han estat reconeguts en aquesta edició. El primer, guanyador del tercer premi en la categoria Projectes a llarg termini, també va estar ahir a la presentació de l'exposició. La seva sèrie Latidoamérica parla de bandes armades, crims i narcotràfic a Mèxic. “Molta gent diu que les fotos guanyadores són tristes, però és la realitat”, assegura. Arcenillas qualifica el seu treball com “més documental que fotoperiodístic” ja que porta nou anys treballant-hi i valora el premi per la difusió que dona a la seva feina, malgrat que s'ha publicat ja més de 300 vegades.

Els dos han apel·lat a l'ètica del fotoperiodista i recordat la difícil situació en què viuen molts professionals de la fotografia. “Hi ha companys que treballen en unes condicions més difícils, sense armilles antibala, ni cascos o màscares, ni assegurances de vida”, va puntualitzar Arcenillas.

La mostra, que viatjarà a més de 100 llocs de 45 països, no es podrà veure a tot arreu. “Hi ha fotografies, com les de les prostitutes russes nues que no són possibles exhibir-les en països musulmans. Tampoc a Birmània perquè diverses de les imatges parlen del terrible conflicte amb els rohinya”. Es refereix a les de Kevin Frayer, segon premi en Reportatges Gràfics en les quals es veu aquest poble fugint de les seves cases i dels seus camps per temor a la violència de l'Estat, malgrat la gran amenaça que suposa el monsó.

Schemidt va explicar, davant dels que acusen els fotoperiodistes de pensar més en les seves fotos que en ajudar, que la germana de Salazar li va dir que gràcies a la imatge, el seu germà va rebre tractament i ajuda en forma de medicines. “Ni jo ni cap dels meus companys treballem per guanyar premis, sinó per mostrar el patiment humà”, va sentenciar.