Trump, després de l’atac a Síria: “Missió complerta”

Després de sis dies de redoblament de tambor, Trump va ordenar l'atac. Eren les quatre de la matinada del dissabte a Damasc i des del Mediterrani oriental, el Golf Pèrsic i el Mar Roig es va engegar la maquinària de guerra. Sota la cobertura dels bombarders estratègics B-1, l'aviació aliada va enlairar-se i 105 míssils, en la seva majoria Tomahawks, van ser disparats.

El principal blanc va ser el centre d'investigació de Barzah, als afores de Damasc. Considerat el nucli de la producció d'armes químiques sirianes, els seus tres edificis van quedar arrasats. També van ser copejats un magatzem i un punt militar a Homs. L'alt comandament nord-americà va considerar la intervenció “un èxit complet”. No va haver-hi baixes nord-americanes ni russes ni tampoc danys a la població civil siriana. I els 40 míssils llançats pel règim de Baixar al-Assad no van aconseguir, sempre segons Washington, interferir l'atac. “Trigaran anys a recuperar-se, els hem infligit un dany sever en el seu arsenal químic”, va assenyalar el Pentàgon.

La intervenció a Síria forma part d'una història interminable. Trump, un aïllacionista nat, sempre ha desitjat sortir del país i, quan va anunciar l'atac des de la Casa Blanca, no se’n va amagar: “No ens fem il·lusions, no podem purgar el món del mal ni actuar a tots els llocs on hi ha tirania. No hi ha prou sang americana per aconseguir la pau al Pròxim Orient. Podrem ser socis i amics, però el destí de la regió està en mans de la seva pròpia gent”.

És un pensament que l’acompanya des de molt abans de guanyar la presidència i que continua viu. Fa només dotze dies, el 3 d'abril, el president va clamar públicament per repatriar els 2.000 soldats destinats a Síria. Quatre dies després, tot va canviar. La població civil de la rebel Douma, segons la versió nord-americana, va ser gasejada. Va haver-hi almenys 60 morts i centenars de ferits.

L'agressió química va traspassar la línia vermella establerta fa un any, quan les tropes sirianes van atacar Jan Sheijun. En aquella ocasió van morir 86 persones, entre elles desenes de nens. Les imatges dels seus cossos fulminats pel tacte cruel del gas sarín, un llegat de l'era nazi, van impactar al món i van activar l'olfacte polític de Trump. La represàlia es va posar immediatament en marxa. Malgrat que Moscou i Damasc, igual que ara, van negar la seva participació en la matança, els Estats Units van llançar 59 míssils Tomahawk contra la base aèria de Shayrat (Homs).

La devastació buscava un rèdit polític. Si Barack Obama, sota la promesa russa de retirada de l'arsenal químic, havia descartat intervenir-hi el 2013 davant un atac que va segar la vida de 1.400 civils, amb Trump les coses serien diferents. La nova Administració estava disposada a mossegar per molt menys.

Aquella intervenció va resultar un èxit. No va morir cap soldat nord-americà ni rus i es va eliminar d'una tacada el 20% de la força aèria siriana. Trump havia aconseguit la seva primera victòria internacional. Durant mesos, Baixar al-Assad va sentir el cop i va prescindir de l'arsenal químic. A poc a poc, no obstant això, a mesura que la tensió nord-americana afluixava, va tornar a fer servir gas clor en atacs selectius contra els rebels. La Casa Blanca ho va advertir i va declarar que l'efecte dissuasiu del bombardeig de Shayrat s'havia diluït.

L'atac a Douma, un reducte rebel a la perifèria de Damasc, no només va validar aquesta interpretació, sinó que va ser entès pel Despatx Oval com un desafiament a la prohibició de fer servir armes químiques. De poc van servir els vehements desmentiments sirians i russos. Washington va establir que Damasc havia creuat el llindar prohibit. “Aquesta malvada i menyspreable agressió no és obra d'un home, sinó els crims d'un monstre”, va declarar Trump.

A diferència de la vegada anterior, el president no va actuar en solitari ni per sorpresa. Va anunciar amb antelació la seva voluntat de fer pagar “un alt preu” als autors, va corresponsabilitzar Vladímir Putin i es va mobilitzar per forjar una coalició internacional. Síria i el seu gran padrí, Rússia, desgastats per anteriors desmentiments que fet i fet van resultar falsos, no van aconseguir frenar l'ofensiva.

Amb el front exterior reforçat, sense oposició interna i sabent que en un any electoral l'acció li atorga el capital polític que Obama va perdre amb els seus titubejos, Trump va donar l'ordre d'atacar. En la intervenció es va emprar el doble de míssils que l'última vegada. Però el mateix Pentàgon va reconèixer que el seu objectiu, més que la destrucció massiva, era donar un “únic cop proporcionat”, evitar el risc d'escalada i impulsar el procés diplomàtic de Ginebra. Tot això va donar llum a una intervenció de tall quirúrgic, en la qual no va haver-hi sang i ni tan sols intenció de derrocar Al-Assad. “La nostra missió a Síria se circumscriu a la lluita contra l’ISIS, no volem deposar el règim”, va explicar el Pentàgon.

El mateix Trump, que durant una setmana ha agitat les aigües des del seu compte de Twitter, va deixar en el seu discurs davant la nació la porta oberta al diàleg. “A l’Iran i a Rússia, els pregunto: quina classe de nació vol ser associada a l'assassinat massiu d'homes, dones i nens innocents? Cap nació pot tenir èxit a llarg termini promovent estats fallits, tirans brutals i dictadors assassins. Rússia ha de decidir si prossegueix per la senda fosca o si se suma a les nacions civilitzades com una força d'estabilitat i pau. Tant de bo algun dia puguem anar amb Rússia, i fins i tot amb l’Iran. […] Els EUA tenen molt per oferir”, va afirmar.

La feble reacció de Rússia i l’Iran a l'atac indiquen que el futur de la regió seguirà on ha estat sempre: en la corda fluixa. Devorat per la violència i sotmès a les erupcions d'un volcà en què xoquen diàriament els interessos de les grans potències.

Els Estats Units han fet un pas endavant mirant com sortir-ne. Les bombes han caigut. Damasc ha tornat a ser copejada. Però gairebé res ha canviat. La dissuasió en aquesta zona és una paraula passatgera. Després de set anys de guerra, mig milió de morts i deu milions de desplaçats, Síria continua sent una terra fosca per a l'esperança.

Trump, després de l’atac a Síria: “Missió complerta”