La vida canalla de Brassaï

Brassaï (Gyula Halász, 1899-1994), “l’ull de París”, segons Henry Miller, va ser sens dubte el millor retratista del submón parisenc dels anys trenta, de la ciutat del Sena vista de nit i d’inoblidables fotografies d’artistes o escriptors com Picasso, Matisse, Dalí o Jean Genet. Moltes obres seves són icòniques, i la gent les té reproduïdes a casa, com ara Un vestit per a dos a Magic City (dos homosexuals mig despullats abraçant-se) o la de Kiki i les seves amigues, dormint plàcidament totes tres en un sol llit, una popular postal que es ven en molts quioscos parisencs.

La magnífica exposició que es pot veure a Barcelona abasta tota la seva carrera, però fa una excepció —difícil de justificar des del vessant historiogràfic— amb les obres surrealistes, que recull només a partir de la presentació de la revista Minotaure (números 1, 3, 4, 5, 6 i 7). Encara que Brassaï no es va voler adherir mai al grup, va ser àmpliament admirat i publicat amb unes obres que sintonitzaven amb l’estètica surrealista: mostraven la poètica de l’objet trouvé (les anomenades escultures involuntàries, com ara una acumulació de pasta de dents, o un bitllet d’autobús), que una cosa sembli una altra (un detall de l’entrada del metro parisenc, molt similar a una Mantis religiosa), o el misteri espectral d’algunes imatges del seu Paris la nuit, com ara la de l’estàtua del mariscal Ney a la boira.

El catàleg —la traducció al castellà és millorable— estudia les seves col·laboracions en el negoci de les revistes il·lustrades amb fotografies d’autor, algunes d’elles per a un públic adult com ho era Paris Magazine (1931-1939) —on també van col·laborar Dora Maar, André Kertesz o Germaine Krull—, la realització del seu llibre Paris la nuit, i allò que el comissari Peter Galassi considera el millor de la seva producció: la descripció objectiva dels baixos fons parisencs, especialment prostíbuls i cabarets, durant els anys trenta del segle XX. Les seves fotografies són objectives, però rarament són instantànies: l’espectador comprèn que els personatges posen i que la fotografia és treballada. Tampoc són psicològiques, ni d’ambient: revelen un gran efecte de presència, que al final, per la seva qualitat, aconsegueix tant una cosa com l’altra.

Brassaï fotografia tots els passos de l’ofici més antic del món: les dones plantades al carrer, generalment fumant, autèntiques icones de la seva professió; la presentació de l’elenc femení al bordell (amb les noies generalment fotografiades d’esquena), l’elecció d’una jove pel client i la toaleta final. Quant als balls, l’anomenat Bal de Quat’z’Arts, reservat als estudiants d’art, era com una cercavila que transitava cantant i cridant per la Rue Bonaparte, amb els estudiants i les seves amigues gairebé nus, tocats per estrambòtics barrets i pintats de molts colors; en el seu llibre Paris secret, les années trente (1976), Brassaï explica com, per una nit, la policia feia els ulls grossos. Les fires de barri també li van cridar l’atenció: dones amb antifaços, el presentador anunciant la “grassa” i la meravellosa Conchita (segurament espanyola) presentada com “Sa Majestat, la Dona”, desbordant encant a la foto. Als cafès, Brassaï va captar l’ambient popular: elles amb el seu pentinat amb un chavito al front i ells amb la sempiterna gorra. Però sobretot va aprofitar la màgia dels miralls d’aquests locals, tot utilitzant-ne sàviament els reflexos; comparades a d’altres fotografies de l’època, les seves són més potents, amb menys personatges i un enquadrament perfecte. També va fotografiar delinqüents: els seus Dos malfactors a prop de la Place d’Italie són un bon exemple d’una altra de les seves característiques: una il·luminació molt contrastada. Brassaï utilitzava la llum dels fanals nocturns o els fars d’un cotxe per oferir l’efecte inigualable del xoc entre llum i ombra.

L’exposició no podia obviar la sèrie de Grafits, iniciada el 1933 per Brassaï i que tanta fama li va donar. Ni els seus bellíssims nus femenins, ni alguna de les imatges captades al taller de Picasso el 1932 que donen una visió dramàtica de les escultures del malagueny. L’espectador apreciarà també les molt interessants visions de la Barcelona de 1955, amb un Joan Miró com a fons de les seves escenes. No us perdeu la mostra, de les millors de la temporada.