Pilar Aymerich i els contactes de Boix

A mitjan dècada dels setanta, la fotògrafa Pilar Aymerich col·laborava amb Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 1977). A més de retratar els supervivents, tenia l’encàrrec de positivar uns negatius guardats durant molts anys en un paquetet gris. Una estranya indiferència cap a l’horror dels camps els havia mantingut amagats. Venien de l’Est i havien arribat a Barcelona de la mà d’un d’aquells presos: Joaquim López Raimundo. Li van explicar a Pilar que eren “cues”, que en l’argot dels fotògrafs són els negatius tallats de la tira. Qui els va sostreure treballava al laboratori fotogràfic del camp d’extermini i sigil·losament els anava amagant sota l’ampliadora amb la finalitat de guardar testimoni de la barbàrie, a risc de la seva vida. Aquella sistemàtica constant de cisar instantànies va donar com a resultat un dels escassos testimonis gràfics de l’horror, així com el retrat acusatori dels alts càrrecs nazis, que es van defensar argüint que la fotografia podia mentir fàcilment amb el fotomuntatge. Però, els negatius! Els negatius eren allà per al seu examen i l’empremta de la llum no admetia discussió: “Vas ser aquí, aquest ets tu”.

Després de servir de prova en els judicis de Nuremberg, Aymerich va ser la primera que va tornar a veure sobre el paper aquella realitat. Amb respecte i cert terror, va guardar els fulls de contactes durant 40 anys, fins que fa poc, quan el comissari Manuel Guerrero cercava documentació, Aymerich va recordar aquella presència sinistra en el fons del seu arxiu i li va oferir els contactes per mostrar-los a l’exposició Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia.

Revisar un full de contactes és seguir els passos de qui ha empunyat la càmera. En aquests de Mauthausen esglaia comprovar com s’alternen les rialles cruels dels assassins i, en el fotograma següent, els cossos dels presoners estesos a la neu o entre els esbarzers, morts en l’intent de fugir. Els forns crematoris i, en el fotograma següent, la roba amuntegada al terra. La coreografia dels nazis acompanyant Himmler en la seva visita al camp i, seguidament, els retrats senzills dels nois de les milícies espanyoles, entre els quals hi havia un joveníssim Francesc Boix, amb la seva càmera al coll. Va ser ell l’heroi principal, l’ordidor de tota la trama, que va aprofitar el seu càrrec de fotògraf del camp per servir d’observatori a la humanitat sencera. Recentment, al Pati Llimona de Barcelona, el vam poder conèixer amb l’exposició Els primers trets d’en Francesc Boix, organitzada per l’associació d’historiadors de la fotografia Fotoconnexió.

Mentre documentava els personatges ocults o exiliats durant el franquisme, Aymerich retratava en paral·lel Montserrat Roig, retrats que es mostren al Born. Fascinen els signes que denoten al seu rostre la determinació que la va portar a donar a conèixer el món ocult d’aquests herois. El toc d’atenció de la literatura i la fotografia compromeses ens recorda que potser la memòria d’allò viscut i les sinergies que planteja amb el món contemporani és més excitant que la fantasia. Així ho va saber veure Roig, tot recolzant els seus relats amb la fotografia d’Aymerich perquè la descripció no quedés llastrada pel detallisme. Com podria si no l’escriptora, només amb la gramàtica, situar-nos davant dels protagonistes de la Història? La simplicitat del retrat fotogràfic declara sense veu: “Soc jo i soc aquí, no ha passat el temps”. L’honestedat d’Aymerich aconseguirà sublimar els protagonistes de la història com a éssers anònims carregats de missatges per al futur. És així com els tres supervivents del camp, un rere l’altre —expressament no en cito els noms— reflectiran fora del temps els patiments de l’ascens de l’escala de Mauthausen. Són ells en la seva efígie, i gràcies a la fotografia d’Aymerich, la humanitat mateixa contra la qual el mal s’ha acarnissat.