Pedrolo, censura i oblit

El 2018 és Any Manuel de Pedrolo. S’està fent la feina pròpia d’un any literari: recordar, recuperar i rectificar. L’editorial Comanegra ja havia manejat un Pedrolo quan, triant un dels contes de Violació dels límits (1957), va enriquir-lo amb les il·lustracions magnífiques de Pep Boatella i atorgar-li independència total: és el relat d’un xicot que se surt de la norma i acaba desencadenant una manifestació d’alegria multitudinària (la lectura en clau política és oportuna). Com a llibre àlbum, El principi de tot (2017) fa olor de tinta, abunda en detallets visuals i pot quedar-se a la sala d’estar perquè el fullegi qui vulgui.

Comanegra s’ha atrevit també amb el voluminós La terra prohibida, que és lectura menys amable, en un paisatge urbà més desolador i un Pedrolo, de fons, més aspre i pessimista. El 2017 va sortir el primer volum, i el que tanca el cicle novel·lístic estarà aviat en avinentesa. Pedrolo havia enllestit el conjunt de La terra prohibida cap a finals dels anys cinquanta, però la censura franquista n’havia impedit la publicació, i fins al 1977 no es va poder donar a impremta per via de l’editorial Laia. Ho explica Patrícia Gabancho en una introducció que ho vol tot al seu lloc: quin és el context en què s’origina el text, quina posició ocupava l’escriptor aleshores i quina hauria d’ocupar en els podis literaris, ara. Sembla que, per a Gabancho, que titula el proemi El gegant destronat, pitjor que la censura sigui l’oblit editorial.

El primer volum presenta les novel·les Les portes del passat i La paraula dels botxins: 600 pàgines crues i directes on no caben alegries ni esplais, més enllà de fotre un clau o frisar perquè aviat el fotràs. Seria una obra existencialista, de tons cendrosos i soliloquis culpables, si no fos perquè als protagonistes els sorgeixen preocupacions més immediates i doloroses. Això passa a la segona novel·la, brutal. Però avancem pas a pas. Per començar hi tenim l’exiliat Jesús Maristany, anarcoseparatista en temps de guerra, que retorna a Barcelona amb l’esperança de recuperar un amor de joventut. Idealitzat per la distància, aquest amor irradia un aurèola que li manca a la resta d’amors (Maristany és faldiller i ha fet carrera malgrat els tabús de l’època), però les seves il·lusions no triguen a esvanir-se. També relacionat amb el passat de Maristany hi ha Mateu Estarell. Van formar part de la mateixa milícia. Estarell ha prosperat com a estraperlista i botiguer sense que les autoritats l’hagin importunat. Estarell intenta reprendre el vincle amb Maristany, pel temor de ser denunciat: comprar el silenci. Estarell i Maristany representen dues ètiques oposades a l’hora d’acomodar els records de la revolució. “Per això vam matar?”, es demana Maristany quan no entén l’ascensió social de l’antic camarada, “perquè un dia es pogués dir que havien passat tretze anys i ja era tot permès?”.

El cert és que a aquesta primera part li cal tisorada i el·lipsi (Laia hauria d’haver polit el mecanoscrit quan tocava): tisorada a bona part dels “hola”, “bon dia”, “fins ara”, “a reveure” que potser no ens calen per obrir i tancar diàlegs; el·lipsi en bona part de les acotacions i incisos que van dilatant, també, el diàleg i que n’interrompen el ritme natural.

El text, per sort, arrenca el vol a la segona novel·la de seguida que entra la trama policíaca: i aquí policíac no vol dir gènere negre, sinó literatura d’interrogatori, aïllament i tortura, entre d’altres tècniques executades en una comissaria. És aleshores que la cosa es posa interessant: la cosa és la irrupció dels records polítics dels protagonistes i com els llaços de camaraderia poden quedar tallats per la malfiança i els interessos. La duríssima narració de l’interrogatori és exasperant i addictiva a la vegada. Pedrolo li aplica un tractament dramatúrgic: ho deixa tot en mans del ritme del diàleg, i de la desesperació que suposa per al lector vaticinar la meta dels suplicis i la futilitat de tota resistència. Però, per molt que ens dolgui, el crescendo insofrible de les darreres pàgines és un turment narratiu obligat. Excel·lent coberta tipogràfica de Virgínia Pol, per cert.