Respectar la continuïtat

Una de les moltes coses que podem agrair als Estats Units són les entrevistes de The Paris Review, que ens han ajudat a ser lectors i escriptors. Mig segle va durar la direcció de George Plimpton —patrici, esportista, ego a prova de bomba i seductor eminent— des de la fundació de la revista, a inicis dels anys cinquanta. Els parties de The Paris Review a Nova York van ser durant dècades el lloc on calia ser-hi, encara que fes falta abandonar transitòriament l’aïllament monacal de l’escriptor i fer una mica de vida literària, que pot ser una llauna o, en el cas de les festes de Plimpton, una efemèride de primera. Només s’hi entrava amb el passaport del talent o de l’originalitat. Mediocres, absteniu-vos-en.

En canvi, les revistes històriques de Catalunya han desaparegut, algunes sobreviuen per caritat mal entesa o, per efecte tòxic de les ensenyances del doctor Joaquim Molas, s’han convertit en una calaixera de pseudoerudició que ni tan sols està a l’altura d’una paròdia de Nabokov. Fins i tot la modernitat —cas de The Paris Review— s’adapta per intel·ligència i aspira a la continuïtat per transgressora que sigui. El dia que Jaume Vallcorba va tancar la revista Quaderns Crema, la plenamar de la mediocritat s’apuntà un gol. Barcelona ha perdut una certa frivolitat esnob que indirectament sol contribuir a les formes de civilització i que va ser decisiva als anys seixanta. Al cap i a la fi, sense un esnobisme de l’aristocràcia europea, les idees de la Il·lustració no haurien tingut l’empenta inicial.

Plimpton va morir ara fa quinze anys. Fa uns dies, la seva vídua va convidar a l’últim party. Els cronistes diuen que hi era present el fantasma de Truman Capote, qui sap si fent un remake del seu memorable twist. Com sempre als parties de The Paris Review, la beguda era de primera classe i en abundància. Els escriptors més seniors intentaven lligar i els més joves parlaven amb èmfasi sobre un futur sense llibres. Com ha recordat el The New Yorker, Plimpton deia que ningú el podia convèncer que divertir-se fos intrínsecament equivocat. Era, sense dubte, tota una altra època, sense llibreries estibades de manuals d’autoajuda, entre ells els Evangelis. El resultat no podia ser més gloriós: dècades de bona literatura, d’intensitat intel·lectual i de parties sense fi. Ara seria políticament incorrecte —com feia Plimpton— demanar als amics que assisteixin a un acte literari amb joves atractives. Amb poques excepcions, la vida literària de Barcelona sol avorrir. Potser hi manquen els cambrers capaços de distribuir copes al pis de Plimpton com qui circula pel metro en hora punta. Ideòlegs de la grisor, jubileu-vos.