Tornar a l’autonomisme

En la mesura que va aconseguir retenir la seva majoria parlamentària contra totes les adversitats, és indiscutible que l'independentisme va guanyar les eleccions del passat 21 de desembre. Vista la resposta política i judicial espanyola a la DUI, i vista la facilitat amb què s'ha aplicat l'article 155 de la Constitució, també és indiscutible que l'independentisme ha perdut el xoc de trens. Davant aquesta realitat l'independentisme es troba dividit: d'una banda, es troben els que continuaran "llançant-se contra el mur tantes vegades com calgui fins a enderrocar-lo o potser saltar-lo", per utilitzar l'enginyosa metàfora d'un diputat de la CUP (l'opció de trencar-s’hi el coll no es planteja); de l'altra, hi ha els que consideren que ha arribat el moment de replegar-se en l'autonomisme, governar bé i atreure a la causa independentista una part, si més no, dels dos milions llargs de catalans que el 21-D no van votar candidatures independentistes.

Quan s'ha estat "a un pam de la independència" (segons que deia un dels màxims publicistes del procés) pot resultar anticlimàtic tornar a l'autonomisme. Els independentistes que tornen a l'autonomisme ho estan fent a contracor, empesos per l'actual correlació de forces. No obstant això, hi ha també la possibilitat de tornar a l'autonomisme "amb il·lusió", com pregonava la rèplica d’Artur Mas en el Polònia, el conegut programa d'humor de TV3.

En la història contemporània l'autonomisme és una fórmula freqüent per conciliar les aspiracions nacionals de territoris determinats i la seva pertinença a comunitats polítiques més àmplies. És cert que molts experiments autonòmics no van resistir l'embat del principi de les nacionalitats. Totes les autonomies de l’imperi otomà, per exemple, van acabar convertint-se en estats (en concret, Bulgària, Romania i Sèrbia). Les solucions autonòmiques per a Irlanda tampoc van impedir la constitució de l’Estat Lliure Irlandès primer i de la República d’Irlanda després. Però també és cert que en altres casos els experiments han resultat reeixits i l'autonomia política es percep com a sinònim de benestar col·lectiu. A Finlàndia, l'autonomia d’Åland s'acosta al seu primer centenari, sense que ningú plantegi ja l'annexió de les illes a Suècia. Gràcies a l'autonomia, Åland ha aconseguit mantenir la seva llengua i cultura sueques en el marc de la sobirania finlandesa. A Itàlia, sota fórmules diferents, la província del Tirol del Sud ha gaudit d'autonomia des de l’acord Gruber-De Gasperi del 1946. Tampoc avui la majoria germanòfona de la província planteja ja la seva annexió a Àustria (encara que la ultradreta austríaca sembla disposada a provocar mala maror en aquest terreny). A Sèrbia, per citar un altre exemple durador, l'autonomia de Voivodina data del 1974 i avui ningú es planteja dissoldre-la com sí que va fer l'infame Slodoban Milošević.

En la llista d'èxits també es poden incloure sens dubte les comunitats autònomes espanyoles. L’estatut de Gernika s'acosta al seu 40è aniversari i si fem cas de l'últim Euskobarómetro una gran majoria de la població basca continua mostrant-se relativament satisfeta amb el text, mentre que els insatisfets no arriben a un de cada cinc. I on està Catalunya en tot això? L'últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió –amb el 155 ja en marxa– revela la força de l'autonomisme entès en sentit ampli. Quan es pregunta als ciutadans com creuen que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya, la suma d'autonomistes estrictes i federalistes supera àmpliament el 50 per cent, molt per sobre del terç de partidaris de l'estat independent. (Cal assenyalar que aquest predomini de l'autonomisme és una constant en els estudis del CEO, breument interrompuda entre els llunyans mesos de febrer del 2013 i març del 2014.)

Coneixent els precedents d'èxit, la satisfacció que altres ciutadans espanyols experimenten cap a la seva autonomia i el suport social a l'autonomisme reflectit en les enquestes, què esperen els líders post-procés per abraçar la causa autonomista? Hi ha una última dada que cal afegir a les nostres consideracions. La Constitució espanyola no reconeix el dret de secessió –com no el reconeix l'ordenament jurídic de cap altre estat membre de la Unió Europea. Però la Constitució sí que recull –i en la part més intocable que constitueix el títol preliminar– el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions. Després de la caiguda successiva dels plans A, B i C de l'independentisme inflexible, quan prenguin definitivament les regnes del país, els independentistes pragmàtics –sense necessitat de renunciar als seus ideals– convertiran la defensa d'aquest dret en el leitmotiv de la XII legislatura.