Dones, entre l’ideal i l’indesitjable

En la nostra infància creixem envoltades de rondalles i narracions, i en general ens agrada que ens expliquin contes. Moltes ens vam criar anhelant ser Ventafocs o Blancaneus, sense adonar-nos que, en realitat, ens estaven explicant el conte de la serventa. L’homònima distopia feminista de Margaret Atwood és un text de ciència-ficció, i el que és interessant d’aquest gènere no realista és que pot resultar subversiu perquè proposa societats alternatives a la nostra, tot mostrant que un altre món és possible o reflectint la veritable naturalesa del nostre. Quan a la nit ens explicaven històries, sempre hi havia una amenaça que ens feia reprimir els nostres instints i assumir els codis de conducta normatius. Ens deien que vindria el llop, o l’home del sac, i passàvem les nits aterrides pensant que podrien aparèixer en qualsevol moment. El conte de la serventa és una faula distòpica que retrata l’opressió de la dona en la societat patriarcal a partir de la fabulació d’una dictadura en la qual s’han suprimit els drets de les dones. Una història en la qual es pot espantar les nenes tot dient-los: “Porta’t bé o vindrà la tia Lydia”, “Porta’t bé o et farem arribar a Gilead”, ja que el llop i l’home del sac han quedat desfasats davant de la violència i la crueltat del sistema socioeconòmic que planteja Atwood.

Quan pensem en la utopia ens ve al cap la idea d’un món millor. Durant el Renaixement els avenços tècnics en navegació van permetre descobrir un nou món, i Amèrica va despertar la imaginació d’aquells que van veure l’oportunitat de crear mons possibles en els quals començar de zero. Utopia (1516), de Thomas More, instaura un gènere —l’utòpic assagístic i literari—, a través del qual els pensadors projecten societats desitjables on es posen en pràctica sistemes alternatius de govern, i en els quals habitualment apareix el desenvolupament científic com un dels pilars dels projectes de renovació social. Altres utopies clàssiques serien La ciutat del Sol (1623), de Tommaso Campanella, o La Nova Atlàntida (1672), de Francis Bacon. Sempre ens han explicat els mateixos contes utòpics, amb narradors similars i amb un imaginari sociopolític semblant. Però, no hi ha hagut altres relats? La resposta és sí: els contes de les utòpiques. Sense anar més lluny, la científica britànica Margaret Cavendish publicava la seva utopia, The Description of a New World, Called The Blazing-World (1666), en la mateixa època que ho feien Campanella i Francis Bacon, protagonitzada per una dona que arribava a un lloc més enllà del pol Nord on diferents éssers de naturalesa meravellosa habitaven en una harmoniosa civilització poblada per animals antropomòrfics que es mostraven crítics davant l’androcentrisme i l’antropocentrisme.

Però la primera història a la qual ens hauríem de remuntar va sorgir de la ploma d’una intel·lectual que va viure a cavall entre els segles XIV i XV: Christine de Pisan. Envoltada de llibres i guanyant-se la vida com a escriptora, mantenia la seva família i pensava en un món en el qual no hagués hagut de ser testimoni de la “querelli des femmes” (debat acadèmic en defensa de les capacitats intel·lectuals de les dones). Des de la seva habitació va decidir reclamar un país propi, i va escriure La ciutat de les dames (1405), on va imaginar un món governat i habitat per dones que reclamaven el seu dret a la igualtat, tot establint una genealogia de dones il·lustres i pensadores que poguessin servir de model per a les futures generacions.

Els espais simbòlics i polítics exclusivament femenins es coneixen com ginotopies, i amb La ciutat de les dames s’inaugurava una tradició literària que agafaria una gran rellevància durant el sufragisme de la primera onada de feminismes al segle XIX. Un exemple d’aquest corrent és la novel·la Mizora: a prophecy (1880), de Mary E. Bradley Lane, en la qual, després de la desaparició dels homes, la reproducció de l’espècie per partenogènesi (creació d’embrions a partir de la divisió de les cèl·lules sexuals femenines sense necessitat dels gàmetes masculins) permet a les dones perpetuar-se en una societat tecnològicament molt avançada.

També va tenir un gran impacte la novel·la New Amazonia: a Foretaste of the Future (1889), d’Elizabeth Burgoyne, en la qual es planteja una república socialista de dones vegetarianes amb dret de vot, situada a Irlanda l’any 2472, on la societat es caracteritza per gaudir d’educació, transport i sanitat públics. La periodista i corresponsal de guerra Florence Dixie va projectar les seves aspiracions sufragistes en el relat Gloriana, or the revolution of 1900 (1890), tot especulant sobre les possibilitats de la participació política de les dones en el futur. Aquesta utopia feminista ens explica la història de Gloria de Lara, nena que somia amb una societat diferent i que, quan arriba a l’edat adulta, es disfressa d’home fins a ser escollida primera ministra de la Gran Bretanya i instaura la igualtat de sexes. Sí, els contes no sempre han estat protagonitzats per princeses i criades.

Una de les ginotopies de més rellevància al llarg del pensament utòpic feminista ha estat Terra d’elles (1915), de Charlotte Perkins Gillman. L’escriptora, activista, feminista i neboda de Harriet Beecher (autora de La cabanya de l’oncle Tom, 1852), presenta un món habitat només per dones que es reprodueixen per partenogènesi —al costat de la clonació, el mètode habitual de procreació en les ginotopies— i en el qual han instaurat un sistema d’educació, agricultura i maternitat compartida en un entorn comunitari basat en la sororitat. Els narradors masculins que arriben a aquest país contrasten els seus costums i rols de gènere amb els d’aquestes dones, i reflexionen sobre com es construeixen socialment el gènere i la sexualitat.

A més dels mons ficcionals en què les dones apareixen sotmeses totalment als homes, com passa en el relat d’Atwood, hi ha distopies feministes en què s’inverteixen els papers i les dones dominen els homes. Seria el cas de Sultana’s dream (1905), de la feminista musulmana Rokeya Sakhawat Hussain. A la terra de Ladyland (com a transsumpte de Bangladesh), retratada per aquesta escriptora, els homes no tenen dret a l’educació ni poden ser independents econòmicament. En aquesta mateixa línia van les sàtires Les filles d’Egalia (1977), de la noruega Gerd Brantenberg —en la qual els homes estan destinats a exercir el paper d’esposos i dedicar-se a la criança—, o El país de les dones (2010), de la nicaragüenca Gioconda Belli.

El conte de la serventa d’Atwood és una distopia feminista publicada en el context de la segona onada de feminismes. Després de la consolidació (en alguns països) del sufragi femení, les noves lluites es van centrar en qüestions relacionades amb els drets laborals, la sexualitat i la reproducció. Les narratives utòpiques i distòpiques comparteixen una mateixa visió crítica del món contemporani, però la diferència entre les dues modalitats rau en el fet que els textos distòpics no deixen lloc per a l’esperança, la fe en la ciència, la tecnologia, el progrés o la societat: ens mostren mons no desitjables.

El britànic John Stuart Mill va ser el primer que va utilitzar públicament la paraula distopia, el 12 de març de 1868, a la Cambra dels Comuns, encara que com a gènere literari es va popularitzar diversos anys més tard. Les dues guerres mundials, el nazisme i el comunisme estalinista van propiciar l’aparició de les distopies clàssiques Nosaltres (1921) de Ievgueni Zamiatin, Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, 1984 (1949) de George Orwell, i Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury. Durant els anys setanta i vuitanta es publiquen algunes de les distopies feministes més destacades, un gènere que podem definir com la representació fictícia d’una societat alternativa de característiques negatives que són causa de l’alienació de les dones. La majoria d’aquests textos posen en evidència els valors androcèntrics i l’asimetria entre el poder dels sexes, reclamen drets reproductius i estan connectades amb el moviment de l’alliberament de la dona. A la dècada dels setanta es van publicar els assajos Política sexual (1970), de Kate Millett, i La dialèctica dels sexes (1970), de Shulamith Firestone, en els quals es defensa la idea que les dones han d’alliberar-se de la tasca de la reproducció perquè homes i dones aconsegueixin la igualtat. En aquests anys es publiquen dues de les narracions més rellevants en l’imaginari utòpic feminista: La mà esquerra de la foscor (1969) d’Ursula K. Le Guin —protagonitzada per persones que són homes i dones indistintament, avançant-se als plantejaments de la teoria queer— i L’home femella (1975), de Joanna Russ, on quatre veus femenines es mouen per diferents contextos espaciotemporals que permeten apreciar les diferències de gènere entre els països habitats només per dones i els països mixtos.

A la Catalunya postfranquista algunes escriptores també es fan ressò de les inquietuds de la segona onada de feminismes. La ciutat dels joves (1971), d’Aurora Bertrana, reflecteix una societat utòpica catalana en la qual hi ha úters artificials i es pretén aconseguir la creació d’un sexe únic perquè tant els homes com les dones puguin engendrar fills i parir-los (deixant que cada parella esculli qui desenvoluparà aquest paper). Memòries d’un futur bàrbar (1975), de Montserrat Julió, és una novel·la apocalíptica en la qual tots els mamífers de la Terra s’han tornat estèrils a causa d’un comportament anòmal en els gàmetes masculins (tal com passa a L’últim home a la terra, de 1826, de Mary Shelley): després de les guerres i els desastres en els quals han participat els homes, el protagonista (un ginecòleg) narra l’extinció de l’espècie humana a través de les seves memòries. Aquest món acaba sent governat per una intel·ligència artificial que proposa una societat en la qual hi ha el divorci, l’avortament, la seguretat social i l’educació gratuïta, encara que, lamentablement, ja no quedarà cap ésser viu per gaudir d’aquest nou món. En el context sociopolític espanyol dels anys setanta aquestes dues narracions es mostren crítiques davant de les mesures franquistes en relació amb les polítiques de gènere, sexualitat i educació. En el context del final de la Transició es publica Embrió humà ultracongelat núm. F-77 (1984), de Rosa Fabregat, com a primera part del díptic La dama del glaç (1997), en què es plantegen qüestions bioètiques relacionades amb el naixement de la primera nena proveta en un estat molt diferent a l’Espanya actual i en una Barcelona on les dones poden ser capellans.

Quan els moments històrics actuals semblen distopies, la ciència-ficció es converteix en literatura realista, i les notícies d’actualitat semblen pròpies de la ficció especulativa. La majoria dels relats utòpics escrits per dones mostren societats avançades tecnològicament i preocupades pel medi ambient, es viu en pau i existeixen models alternatius de família. Les nenes a les quals els expliquem el conte de les utòpiques creixeran en un món molt diferent de Gilead: d’això en podem estar segures (en tots els sentits del terme).

Teresa López-Pellisa és professora de Literatura Comparada a la Universitat de les Illes Balears.