L’agulló també va picar Gaudí, Miró i Napoleó

La naturalesa és la font més gran d’inspiració d’Antoni Gaudí. Tant el món vegetal com l’animal, en el qual les minúscules abelles tenen una gran importància. Un dels primers projectes que va realitzar l’arquitecte va ser el de la Cooperativa Obrera Mataronense. En el seu estendard va dibuixar diverses abelles com a exemple de treball abnegat i ben organitzat, i per construir la nau de fusta d’aquesta indústria de gènere de punt va emprar per primera vegada arcs catenaris, unes estructures que imiten la forma d’un rusc. Aquests arcs —que també va usar a la Casa Batlló i al Palau Güell i que li van permetre realitzar grans obertures, ja que desvien el pes de la coberta—, no són l’única influència d’aquests insectes en el genial arquitecte: els milions de persones que passegen pel carrer més burgès de Barcelona, el passeig de Gràcia, ho fan pel paviment en forma de bresca que va crear a base de rajoles hexagonals, la mateixa estructura que construeixen sense aturador aquests laboriosos animals.

L’art i l’arquitectura s’han interessat pel món de les abelles des de l’antiguitat fins als nostres dies, tal com mostra l’exposició Beehave de la Fundació Joan Miró (fins al 20 de maig), on un grup d’artistes contemporanis reivindiquen el paper cabdal d’aquests éssers en les nostres vides. Els artistes de la Miró són els últims d’una llarga llista que comença amb altres anònims que van pintar la recol·lecció de la mel fa més de 9.000 anys en coves com les de l’Aranya a Bicorp (València), o el Barranc Fondo (Castelló), tot mostrant que aquesta activitat ha canviat ben poc des de llavors.

La Xina, Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma coneixien les propietats curatives de la mel i atribuïen a les abelles dons divins i misteriosos. Aristòtil creia que el seu consum allargava la vida, i al santuari grec d’Eleusis les sacerdotesses eren melissai (les abelles). Durant el Renaixement, Lucas Cranach i Dürer van pintar el relat de Cupido cosit a picades d’un eixam després d’intentar robar-ne la mel. Un mite que el 1949 Picasso va portar a una de les seves litografies, en la qual es veu l’entremaliat nen plorant desconsoladament davant Venus.

Abans, el 1927, Salvador Dalí, a qui li agradava pintar cantussejant amb els llavis premuts produint una mena de brunzit de borinot, va pintar La mel és més dolça que la sang, quadre surrealista que va adoptar la frase que repetia la seva paranoica amiga Lidia de Cadaqués, amb la qual responia a qui l’acusava de preocupar-se més d’Eugeni d’Ors que de la seva família. Una obra enigmàtica en la qual apareix un retrat de Lorca que està en parador desconegut. No és l’única obra de Dalí sobre l’univers de les abelles. El 1944 va pintar Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar, en què apareix Gala nua i adormida pel brunzit d’una abella.

Joan Miró també va caure sota el brunzit de les abelles. No només amb el petit bronze Nena amb rusc per barret de 1966, que s’exposa a Beehave. També per obres com Un oiseau poursuit une abeille et la baisse, un poema visual de 1927, en el qual es descriu el veloç vol d’una au perseguint una abella.

Algunes de les metamorfosis de M.C. Escher estan protagonitzades per abelles que muten en aus i canvien de color, i, més recentment, les enigmàtiques figures del rei del surrealisme pop Mark Ryden estan envoltades d’aquests insectes, mentre que Matthew Willey segueix amb el projecte de pintar 50.000 d’aquests animals en parets i murs de tot el món per conscienciar sobre la seva importància; una acció que ja ha estat aplaudida. Tot el contrari de la del nord-americà Blake Little, que per realitzar Preservation ha fotografiat els seus models amb quilos de mel sense tenir en compte l’energia que necessita una abella per produir-la: més de 80.000 quilòmetres de vol per fer mig quilo de mel.

L’hexàgon i l’abella són presents en empreses com la tristament famosa Rumasa, però també en marques com Dior, Chaumet o Guerlain, encara que ningú va fer lluir aquests insectes d’una manera tan imperial com Napoleó, que les va adoptar com a símbol, i així apareix en el retrat que li va pintar Francois Pascal Simon després de coronar-se. L’estadista els va ser fidel quan va col·locar tres abelles a la bandera de l’illa d’Elba, el seu país d’exili.

La literatura i la música també s’han deixat influir pel món de les abelles. Camilo José Cela va encreuar la vida d’unes 300 persones a La colmena (1951), que el va ajudar a obtenir el Nobel, i el rus Nicolai Andrèievitx Rimsky-Korsakov és conegut, sobretot, pel seu popular El vol del borinot. Encara que, per famosa, la melodia de L’abella Maya, l’insecte més popular per a generacions d’arreu del món que van veure les aventures d’aquesta divertida, llesta i hiperactiva abella filla de l’alemany Walderman Bonsels (1912), i que l’animació japonesa va fer triomfar i pol·linitzar tot el planeta.