Gerard Vidal Barrena, la veu amagada sota The Bird Yellow

Amb prou feines té 22 anys, però ja ha publicat el seu primer elepé. És el continuador d'un primigeni i amateur epé de cinc cançons publicat sent gairebé una criatura del que per a aquesta primera obra “seriosa” ha recuperat una de les millors, “Roses In The Sand”, “a la qual he canviat els concordes d'acústica per elèctrica, la qual cosa l'ha convertit gairebé en una altra cançó”, diu el seu autor i intèrpret. Es diu Gerard Vidal Barrena, però artísticament es fa cridar The Bird Yellow. Està començant, el futur és alguna cosa borrós que s'imagina a partir de demà passat i tot és nou “aprens preguntant i equivocant-te”, diu. També, resulta obvi, ficant hores sense mirar el rellotge: “aquest mateix matí estava fent-me un llistat de llocs i contactes que em permetin actuar, perquè aquesta és l'única manera d'obrir-te camí”, afirma amb la convicció d'un músic dels de sempre. Mentre espera la seva opció, estudia Comunicació Audiovisual i s'explica amb les seves cançons, temes de registre indie-folk que configuren el seu disc oficial de debut “Liitle Kids”.

La “culpa” de tot, com en molts altres casos, la va tenir un germà major: “vivia a Holanda i li vam anar a visitar, ell tocava la guitarra i record que em crido l'atenció. Vaig començar a practicar amb temes fàcils de rock i aquí estem”. Canta Gerard amb una veu profunda i greu que només s'intueix sentint-li parlar: “vaig decidir aprendre a cantar per guanyar registres, al cap i a la fi la veu no deixa de ser producte d'una musculación que has d'educar. He avançat i ara m'atreveixo a fer pinitos fins i tot en falsete”. I el que canta Gerard són cançons que no fan olor a l'optimisme propi de la despreocupació d'un dia assolellat “no és que els meus temes siguin tristos, però sí crec que quan estàs ben no penses tant com quan estàs malament, de manera que és possible que com a sòl escriure quan no estic radiant, una mica d'aquest to pensatiu es percebi en la meva música”. Música que, per cert, para què et serveix a més de per somiar?, “doncs per estructurar-me, per recordar els meus diferents estats d'ànim. Hi ha cançons com “Sophie & Her Cold Served Dish” que són una simple enumeració d'objectes de la meva habitació. No és que parli de mi en termes personals, és una descripció, però aquí està la meva mirada, i reconec en ella el meu propi estat d'ànim”.

La música de Gerard té una mica de malenconiós que ell mateix confirma amb les apreciacions que li fan els seus amics “en dies grisos em solen cridar per dir-me que la meva música els quadra en aquest tipus de dies, plujosos”. Aquesta música, amb arrels en el seu particular devocionarios de cantautors folk anglosaxons –Micah P Hinson, Elliott Smith, Damien Rice, Damien Jurado, Johnny Flynn, etcètera- va cridar l'atenció d'un segell, Delirics, que com ocorre avui dia, va publicar un enregistrament que el propi Gerard realitzo i va pagar “ningú aposta un duro per algú nou, per començar l'has de fer tot tu, el segell s'ocupa de posar-ho al carrer i donar-li visibilitat promocionant-ho”, assegura sense ressentiment, acceptant-ho com la naturalitat de qui es mulla quan plou.

Capaç de desembolicar-se tant en format acústic i en solitari com amb banda, Gerard ha presentat un disc que no només ha cuidat la seva música, sinó el seu disseny, en el qual no es riba l'error a força d'esborradures i correccions “volíem que el disc fos real, que gens estigués pregrabado i que inclogués fins i tot l'error, per això les ratllades en els textos. I parlant d'error, The Bird Yellow no és un error?, no hauria de ser The Yellow Bird?: “no, perquè ve d'un poema de Zbigniew Herbert en el qual “yellow” és el substantiu, no l'adjectiu, és una forma de denominar un color”. El groc ocell, una arrel de poesia en una nova veu.