Mor Jorge Wagensberg, el científic que va popularitzar la ciència

Potser el secret de Jorge Wagensberg, un poeta ficat en el cap d’un científic i el cos d’un il·lustrat bon vivant, estava en aquest record d’infantesa de la fàbrica del seu pare: d’una banda, entraven materials de tot tipus (tires de cuir, claus…) i, per l’altra, sortien miraculosament reconvertits en maletes. El seu progenitor, polonès que va aterrar a Barcelona fugint de la galopant xenofòbia dels anys 30, es va inventar tot el procés, màquines incloses. Aquí va haver de néixer el Wagensberg científic que va trobar com ningú la pedra filosofal de la fusió d’art i ciència a Espanya, curiós empedreït, creador d’un dels museus més innovadors d’Europa, Cosmocaixa, i professor de Teoria dels Processos Irreversibles. Ahir, després d’una malaltia que es va precipitar en els últims deu dies, com si es tractés d’un dels seus benvolguts processos de termodinàmica no reversibles, va morir als 69 anys a la Barcelona on havia nascut el 1948.

Format intel·lectualment lluny de la religió (“a l’escola no hauria d’inocular-se dogmes i creences”, mantenia), Wagensberg va estudiar física a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar el 1976. Es definia com un “dispers genètic”, alguna cosa que no només es va traduir en els seus gustos intel·lectuals sinó que va estendre a la pràctica material, la qual cosa el va fer compaginar antagòniques activitats com el llançament de martell i tocar el violí. La multidisciplinarietat i inventiva del seu pare i el mític llibre La expedición de la Kon-Tiki, de l’antropòleg Thor Heyerdhal (“encara que les seves troballes van resultar ser falses, el seu llibre em va inspirar la passió per la ciència i per viatjar”, confessava) van marcar els seus passos. Com ho va fer també la seva primera troballa: una pedra ambre amb centenars de formigues corrent atrapades en el seu interior que va trobar a la República Dominicana. Si escau, el següent pas era inevitable: preguntar-se de què fugien, i després, muntar unes jornades amb tota classe de savis, des d’entomòlegs a matemàtics…

El resultat d’aquelles xerrades encara pot resseguir-se a Cosmocaixa, el museu que va encarnar la seva gran virtut: l’alta divulgació científica pel camí intel·lectual més senzill i curt. El 1991, la Fundació La Caixa li va donar la direcció del seu Museu de la Ciència, al qual li va donar la volta com si fos un mitjó: “Volia que fora una universitat per a ciutadans, premis Nobel i nens alhora”, el va definir no fa molts anys. I així va ser com va culminar la seva feina el 2004: Cosmocaixa, amb seus a Barcelona i Madrid, seria guardonat el 2006, un any després que marxés Wagensberg, pel Consell d’Europa com el millor museu del continent. El 2007, la Generalitat li atorgava la seva màxima distinció, la Creu de Sant Jordi, per la seva tasca divulgativa.

Res de la ciència li era aliè: des de la temible termodinàmica a la filosofia de la ciència, passant per la microbiologia o la paleontologia. I això, és clar, es va traduir en una trentena de llibres i més d’un centenar d’articles a les principals revistes. I en aquest cap que va mantenir sempre uns rínxols rebels com els seus pensaments, es va fer un buit la divulgació i la poesia. Així, el 1983 va acceptar la invitació dels editors de Tusquets per dirigir la col·lecció de llibres Metatemas (el seu lema era “llibres per pensar la ciència”), un dels esforços més sistemàtics i exhaustius que s’han dut a terme en l’edició espanyola. Ell mateix hi va publicar aquí diversos títols, reveladors de la concepció que tenia del seu ofici: el pensador intrús o el publicat aquest mateix any només es pot tenir fe en el dubte.

Per bé que va ser director científic de la fundació La Caixa fins al 2014, Wagensberg treballava des de llavors en la direcció museològica del futur Museu de l’Hermitage, que la gran pinacoteca russa estudia obrir a Barcelona. “Buscaré un diàleg permanent entre ciència i art, destacant tant el que les uneix com el que les distingeix, utilitzant una museografia científica moderna, usant una singular combinació de peces, fenòmens i metàfores museogràfiques”, va assegurar fa poc més d’un any. I entre els exemples que va posar va citar la conquesta de la perspectiva en la pintura “des d’Altamira fins a Dalí, una aventura de 20.000 anys d’antiguitat”.

La capacitat de síntesi entre ciència i poesia la va portar a practicar un dels seus esports intel·lectuals preferits, l’aforisme, que practicava en aquest mateix diari i que va reunir fa cinc anys a Más árboles que ramas: 1.116 aforismes per navegar per la realitat. Un d’ells resava: “La mort és la més sorprenent de les notícies previsibles”.