El moviment del cavall

Percival Bartlebooth és un milionari que no sap què fer amb els diners, fins que se li acut que vol aprendre a pintar aquarel·les: hi inverteix deu anys. N’inverteix deu més a viatjar a cinc-centes ciutats d’arreu del món per pintar cinc-centes marines —la primera l’executa a Gijón, l’any 1935—, i que envia puntualment a un ebenista de la seva ciutat, París, perquè de cada una en construeixi un puzle. Un cop acabada l’empresa pictòrica, Bartlebooth torna a casa seva, al número 11 del carrer Simon-Crubellier, i s’hi enclaustra amb el propòsit d’anar component els puzles. Una vegada resolts, els destrueix.

Aquest gegantesc esforç inútil és la història clau d’aquesta orgia d’històries mestres —com si s’hi compilessin totes les trames possibles de la història de la literatura per dinamitar-les des de dintre— que és La vida manual d’ús, la superba novel·la de Georges Perec (1936-1982) que aquest any celebra el quarantè aniversari de la seva publicació. Italo Calvino ja va dir que era el compendi d’una sèrie de sabers que donaven forma a una imatge del món —i va convertir-la en el paradigma de la multiplicitat narrativa—; a Los detectives salvajes Roberto Bolaño s’atreveix amb èxit a explorar el camí obert per Perec, i Paul Auster l’ha tingut present durant l’escriptura de 4321. Al cap i a la fi, cap d’aquests tres escriptors desdenyaria les estratègies que Perec usa profusament a La vida manual d’ús: qualsevol història genera una altra història d’on indefectiblement en neix una altra; els detalls mínims i insignificants només ho són en aparença perquè, si es miren bé —“Mira amb els ulls ben oberts, mira”, diu la cita de Jules Verne que encapçala la novel·la—, s’hi localitza l’enorme complexitat de qualsevol cosa, i escodrinyar des de dins i des de fora l’objecte de la contemplació, com un voyeur insaciable, és només una manera d’obtenir plaer.

“M’imagino que arrenquessin la façana a un immoble parisenc”, va dir Perec de La vida manual d’ús, i el lector, en efecte, entra a la intimitat dels habitants de l’edifici del número 11 del carrer Simon-Crubellier, dividit per deu tant horitzontalment com verticalment. Però més enllà de la cara eminentment narrativa de l’autor, o de la seva mirada sociològica, o de la voluntat de pensament que es desgrana capítol rere capítol, el que en un primer moment atrau més l’atenció és la cara lúdica de Perec: cada capítol ocupa una de les caselles creades, però totes es desenrotllen segons una fórmula pròpia. D’altra banda, la veu narradora segueix el moviment del cavall sobre el tauler d’escacs, amb la dificultat que representa que, en comptes de 64 caselles, n’hi hagi cent, una peculiaritat capaç de canviar l’univers tal com va fer la novel·la de Perec amb l’univers literari.