Obrer de la utopia en construcció

Catalunya és la pàtria de Pere Casaldàliga, i Balsareny (1928), el poble on va néixer. Allà hi té les seves arrels, la família, els amics i amigues, les organitzacions solidàries amb els seus projectes humanitaris i ecològics. El 1968, la seva vida va fer un gir copernicà: va marxar cap al Brasil i no va tornar mai més a la seva terra natal, ni tan sols amb motiu de la mort de la seva mare. Així ho va prometre quan es va embarcar de camí a l’Amèrica Llatina i, fidel a la seva promesa, l’ha complert. Però té Catalunya al cor i al cap. Pàtria seva és també el Brasil, on va arribar com a missioner i on ha exercit com a bisbe durant més de tres dècades a la diòcesi de São Felix do Araguaia, al Mato Grosso.

Demà fa 90 anys, una efemèride per celebrar i festejar, per fer memòria subversiva de la seva vida igualment subversiva, com ell mateix reconeix: “Me llaman. / Me llamarán subversivo. / Y yo les diré: lo soy. / Por mi pueblo en lucha vivo. / Con mi pueblo en marcha voy. / Tengo fe de guerrillero/ y amor de revolución. / Y entre Evangelio y canción / sufro y digo lo que quiero”. Una vida compromesa amb les causes d’alliberament dels pobles oprimits que, segons les seves humils paraules, “són més importants que la meva vida”.

Però és també una efemèride per mirar al futur amb esperança enmig de la foscor del present i dels núvols que planen per tot arreu, i molt especialment avui al Brasil. Pere practica l’esperança com a principi innat en la realitat i com a virtut de l’optimisme militant en direcció a la utopia.

En el discurs de recepció del doctorat honoris causa que li va concedir l’any 2000 la Universitat de Campinas (Brasil), va proclamar la seva “passió per la utopia. Una passió escandalosament desactivada, en aquesta hora de pragmatisme, de productivitat, de mercantilisme total, de postmodernitat escarmentada”, es va declarar obrer de la utopia en construcció i es va comprometre a rehabilitar-la a contratemps. Utopia com a lloc “on capiguem tots”, com demanen els zapatistes maies. El seu missatge va ser: “D’esperança en esperança caminem esperançant-nos”.

Dotze imatges podrien resumir l’originalitat del seu pensament, l’exemplaritat de la seva vida i les causes per les quals ha lluitat i que han donat sentit a la seva existència.

1. Poeta. Pere conrea la poesia des de la joventut i és un dels millors poetes hispanollatinoamericans, juntament amb Ernesto Cardenal. No és un simple versificador, ni es queda en xerrameca buida, sinó que provoca revolucions. Canta als revolucionaris llatinoamericans: Augusto César Sandino, Carlos Fonseca Amador, Che Guevara; als bisbes màrtirs: San Romero de América (El Salvador), Enrique Angelelli (Argentina); als teòlegs de l’alliberament Gustavo Gutiérrez, Leonardo Boff. El seu poema A Reagan recorda l’Oda a Roosevelt de Rubén Darío.

2. Revolucionari internacionalista. “Creo en la Internacional / de las frentes levantadas, / de la voz de igual a igual / y las manos entrelazadas… / y llamo al Orden del mal / y al Progreso de mentira”. Cap causa que es jugui en l’esfera local o internacional li és aliena, com tampoc ho és cap revolució: la cubana, la sandinista, la zapatista, la guatemalenca, la salvadorenca. Totes les ha acompanyat, visitant els seus líders, posant-se del costat dels pobles en lluita i celebrant amb ells l’alliberament.

3. Intel·lectual crític. Casaldàliga no accepta la realitat tal com és, ni s’instal·la còmodament en ella, sinó que es pregunta com ha de ser i busca transformar-la a través de la praxi. Ofereix narratives alternatives als relats oficials, construeix espais de convivència i diàleg i argumenta en favor dels binomis pau i justícia, llibertat i igualtat. Critica tots els poders: religiós, polític, econòmic, els poders foscos del Vaticà, l’imperialisme, el colonialisme, el capitalisme, el patriarcat.

4. Ecologista. Pere reclama el dret dels pobles originaris —veritables ecologistes— al seu territori i exigeix el reconeixement dels drets de la Mare Terra (Pacha Mama) que aquests pobles consideren sagrada i amb la qual formen una comunitat ecohumana.

5. Defensor de les causes indígena i negra. Des de la seva arribada al Brasil va abraçar totes dues causes i va ser objecte de persecució per això, i fins i tot amenaçat de mort. La millor expressió de la seva opció per les comunitats indígenes i afrodescendents són les seves dues bellíssimes cantates: la Misa de la Tierra sin Males, on denuncia el genocidi, l’etnocidi i el biocidi del procés colonitzador i les seves formes actuals, i la Misa de los Quilombos, en la qual mostra l’originalitat de la cultura afro i la seva gran potencialitat d’acollida, alhora que denuncia el sistema d’esclavitud de què van ser objecte els negres a Ameríndia. Al procés colonitzador respon amb la descolonització de les ments i els sentiments, les creences i les cultures.

6. Defensor de la causa de les dones. Entre les prioritats de Casaldàliga hi ha la dignificació de les dones camperoles, indígenes, negres, prostitutes... sotmeses a les múltiples opressions del patriarcat, el colonialisme, el capitalisme i la religió dominant. En els seus escrits i oracions fuig del llenguatge patriarcal i recorre al llenguatge inclusiu, anomenant Déu Pare i Mare.

7. Opció pel diàleg intercultural, interreligiós i interètnic. El bisbe no imposa la seva fe als altres, ni afirma que la seva religió és l’única vertadera. Anomena el Déu de tots els noms. Posa en pràctica el poema d’Antonio Machado: “La teva veritat? No. La veritat; i vine amb mi a buscar-la. La teva guarda-te-la”.

8. Bisbe en rebel fidelitat i insurrecció evangèlica. Per això ha estat sota sospita del Vaticà i de no pocs dels seus col·legues episcopals de l’Amèrica Llatina i especialment del Brasil, que l’han denunciat a Roma, i d’Espanya, on antics companys i després col·legues a l’episcopat li van retirar l’amistat.

9. Profeta. Com els profetes d’Israel, Jesús de Natzaret i Bartolomé de las Casas, Pere desperta les consciències adormides, revoluciona les ments instal·lades, denuncia les injustícies del sistema i anuncia Un Altre Món Possible en la Història.

10. Místic. Troba Déu en els rostres dels empobrits i parla amb ell en el silenci meditatiu. Viu la seva experiència religiosa no pas evadint-se del món, sinó en el cor de la realitat. L’espiritualitat és la font del seu compromís sociopolític, el qual dona sentit històric a la seva espiritualitat. <VS1>

11. Teòleg. Pensa la fe alliberadorament, la viu esperançadament, la practica a través de la solidaritat, que ell mateix anomena “la tendresa dels pobles”, i es posa del costat de les teòlogues i els teòlegs de l’alliberament represaliats. Juntament amb Rubem Alves i Ernesto Cardenal, ha creat l’anomenada teopoètica de l’alliberament.

12. Missioner al servei del poble. Casaldàliga no va anar al Mato Grosso amb el catecisme a adoctrinar i convertir infidels, sinó, lleuger d’equipatge, només amb l’Evangeli com a bona notícia per als pobres i pèssima notícia per als rics.

Als seus 90 anys, amb la malaltia del Parkinson a sobre, gaudeix de moments de lucidesa intel·lectual que s’expressa amb gestos fraternosororals i en el silenci meditatiu, manté un insubornable compromís alliberador i proposa el Regne de Déu com a alternativa a l’imperi, a qualsevol imperi, passat present o futur: “Cristianament parlant —afirma—, la consigna és molt clara (i molt exigent) i Jesús de Natzaret ens l’ha donat: contra la política opressora de qualsevol imperi, la política alliberadora del Regne. Aquest Regne del Déu viu, que és dels pobres i de tots aquells i aquelles que tenen fam i set de justícia. Contra l’agenda de l’imperi, l’agenda del Regne”.

Aquesta és la seva espiritualitat: antiimperial i contrahegemònica, amb la qual Casaldàliga, com David contra Goliat, nua els imperis que, per molt poderosos que semblin, tenen els peus de fang.

Juan José Tamayo és director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions Ignacio Ellacuría, de la Universidad Carlos III de Madrid. El seu últim llibre és Teologías del Sur. El giro descolonizador (Trotta).