Rareses flaubertianes

Qualsevol home o dona que decideixi un dia dedicar-se a escriure —si és català, també— farà molt bé d’estudiar línia a línia, paràgraf a paràgraf, capítol a capítol, qualsevol de les obres mestres (o "mestresses") de Gustave Flaubert (1821-1880), l’home que va reivindicar l’estil després que la tradició romàntica francesa el deixés en el lloc secundari que sempre queda qualsevol cosa quan els sentiments són més poderosos que l’ofici.

Quan el futur escriptor sigui capaç d’elaborar una frase i un període com els de l’anomenat “ós de Normandia” (he escrit ós, no os), llavors no haurà d’estranyar-se que comenci a tenir determinades manies i que exhibeixi, sistemàticament, unes rareses que el convertiran en un ésser distingit dins el magma confús, i cada vegada més analfabet, de la plebs.

Ja en sabíem unes quantes, d’excentricitats de don Gustau. Als últims anys de la seva vida —cosa que hom ha explicat en diverses ocasions— Flaubert reunia una colla d’amics, a la casa d’un d’ells, per celebrar la festa de sant Policarp, aquell que havia exclamat al segle II: “Déu meu, en quin temps m’heu fet néixer!”. Ho feien el 27 d’abril, segurament per mor de les condicions climàtiques (fixeu-vos que no he dit “meteorològiques”, que seria una barbaritat de TV3), encara que no era la festivitat del sant.

Es reunien amb l’únic propòsit de rebentar la burgesia del seu temps —llavors ja era la burgesia posterior a la Comuna; abans havia desfilat a França una de pitjor, la de Napoleó III, el Menut (Victor Hugo en va fer una novel·la), la classe vulgar per excel·lència, de la qual s’ha nodrit, des de llavors, la burgesia francesa, l’austríaca Biedermeier i la de tot el món. Llavors menjaven i bevien a cor què vols, s’engreixaven a ull nu en un sol dia, i proferien uns blasmes i uns penjaments que arribaven fins a la parròquia del poble: efecte secundari que els flaubertians no menystenien.

A través de la pàgina Iberlibro.com, que és la mateixa que Abebooks.com, el lector encuriosit hi trobarà un dels rars testimonis de la vida privada de Flaubert, escrits justament per l’amfitrió de les “saint-Policarpe”, Charles Lapierre. A part això i uns quants detalls narrats per la seva neboda i editora de l’obra pòstuma de l’oncle, Caroline Commanville, no sabem gairebé res de les rareses domèstiques de l’escriptor.

Sabíem que, per escriure Salammbô, havia fet un viatge al lloc on s’havia alçat Cartago —destruïda amb brutalitat per Roma l’any 146 aC— amb l’única intenció de poder descriure el reflex del sol ponent sobre els murs de la ciutadella. Sabíem que havia visitat moltes masies dels encontorns de Croisset, prop de Rouen, per assentar-hi els dos bonhommes Bouvard i Pécuchet, saber-ne els camins, els espadats de la costa, i com la roba estesa, a causa de la gelada i del vent (que no esmenta), penjava horitzontalment de l’estenedor.

Si el lector vol adquirir per bon preu la relació d’altres rareses, busqui això: Charles Lapierre, Esquisse sur Flaubert intime. D’après des documents laisées, Forgotten Books, s.d. (facsímil). Entre altres coses, Lapierre explica que la casa que havia bastit el pare de Flaubert, cirurgià, a la riba del Sena no va trigar a ser enderrocada després de la mort de l’escriptor, que al final de la vida va quedar-hi sol i pobre, de vegades amb una minyona.

Va sobreviure-hi un escàs pavillon, que encara hi és i que es pot visitar. Però Flaubert escrivia a la casa gran i, cada vegada que donava per bo un paràgraf, sortia a la finestra i es posava a recitar, per no dir cridar les frases que eren del cas, per veure si resistien el que ha de resistir tota bona literatura: la musicalitat. (Catalans! Escolteu simfonies de Haydn i de Mozart! Deixeu de banda el jazz sincopat i la música histericoelectrònica més recent, font de tota mena d’infortunis!)

Flaubert no passejava mai pel jardí de la finca, com diu Lapierre, perquè tenia “horreur du mouvement” —com Baudelaire: “Je hais le mouvement qui déplace les lignes”. Feia sempre una migdiada d’un parell d’hores, però després escrivia fins a les hores petites. No anava mai a Rouen, perquè el molestaven els “hommes d’affaires”. Va pagar l’erecció d’un monument al seu amic, l’escriptor Louis Bouilhet, no perquè fos un gran escriptor, sinó per haver estat un gran amic. Rebentava el sufragi universal, que considerava l’aspecte més negatiu d’una democràcia, perquè, segons ell mateix, i el Cohèlet bíblic, “el món és ple a vessar de ximples”.

I el més simpàtic de tot: mares i criadores de Rouen passejaven per davant de casa seva, amb la fillada, sempre a l’espera que Flaubert sortís a la finestra i es posés a cridar. Les mares deien als nens: “Porta’t bé, criatura, o no anirem a veure Monsieur Flaubert”. Tot ell un espectacle!