Presoners del sermó moral

El doble físic, la còpia exacta de reflex independent, el misteri inquietant del doble, el fenomen dels germans bessons, ha provocat el desconcert al llarg dels segles, i, més enllà de la relació directa amb la mitologia clàssica —Càstor i Pòl·lux, Hèrcules i Ificles, Ròmul i Rem—, ha sigut explotat literàriament per tractar la falsificació, per fer-ne broma o per crear equívocs. Els germans bessons servien a Michel Tournier per construir una tragèdia a Els meteors; Bruce Chatwin els agafava com a excusa per narrar els atavismes singulars d’una aldea de Gal·les a Colina negra; Vicenç Pagès, a En companyia de l’altre, els prenia com a punt de partida per explorar els principis i les lleis de l’art de compondre un conte, i Màrius Serra convertia els bessons d’AblanatanalbA en un motiu per discutir el llast que pot originar l’enginy verbal en un relat. A Melissa & Nicole,premi Prudenci Bertrana 2017, de David Nel·lo (Barcelona, 1959), els ecos i les visions fantàstiques dels germans bessons encara continuen, però el lector aviat té la certesa que el que interessa a l’autor no és tant investigar el mite del doble com aconseguir que la insòlita —i improbable— trama s’aguanti durant el temps de la lectura.

Durant unes vacances d’estiu a la costa bàltica de Suècia, la família Callahan, nord-americana, i la família Vinyals, francesa, coincideixen a l’illa de Farö, el lloc on està enterrar Ingmar Bergman. Cadascuna per la seva banda, contemplen l’exotisme del paisatge, visiten la tomba del cineasta, i, encara que s’encreuen en alguna ocasió, cap no para atenció en la presència dels altres turistes. Però fa calor i estan cansats, i quan coincideixen a la cafeteria del Bergmancenter és quan es desencadena el conflicte que mou els fils de la novel·la: cada matrimoni té una filla de setze anys i, quan es miren, queden estupefactes: “Finalment s’han reconegut i ho han fet d’una manera molt més instintiva que en l’exercici de reconèixer la semblança física. Ara se saben, se saben que existeixen, l’una per a l’altra; i allò que fins aleshores havia estat una confusa intuïció intermitent —gairebé una sensació d’encanteri que les corprenia certes nits i no entenien què volia dir ni d’on venia. De cop s’ha fet realitat, i totes les peces del trencaclosques han encaixat al seu lloc”. Llavors, una segueix l’altra mentre els pares “no se senten capaços d’imposar l’autoritat paterna” i el lector no sap si entusiasmar-se per tanta inversemblança o posar-se a tremolar per tot el que pot venir tot seguit.

MELISSA & NICOLE

David Nel·lo
Columna
304 pàgines
20 / @ 12,99 euros

Com que pot ser que hi hagi algú que tingui Melissa & Nicole preparat per llegir el pròxim cap de setmana, seria una imprudència imperdonable explicar les sorpreses narratives que Nel·lo prepara després per intentar que la intriga no decaigui. El que sí que es pot dir, però, és que arreu hi planeja el pes d’una prosa elemental i pragmàtica, idònia per a l’empenta esquemàtica de la novel·la; que els personatges no poden escapar de la inversemblança que els ha col·locat al lloc on han de pair els seus errors, o que els conflictes que han d’anar solucionant semblen moure’s sempre dins l’òrbita d’una sequera minimalista. A esquivar aquests hàndicaps tampoc hi ajuda gens la veu narradora, obsessionada a creure que el lector no pot ser capaç de deduir el sentit del text pel seu compte, presonera del sermó moral i especialista a aconseguir que una frase aparentment innocent, a la recerca de l’expressió d’un sentiment, una reflexió curta i eficaç, es converteixi en una sentència que s’enverina i avaria l’objectiu i l’efecte literari: potser és una conseqüència de la llarga experiència que Nel·lo ha acumulat com a escriptor professional de literatura infantil, normalment aliena a les línies d’ombra de l’ambigüitat i les segones intencions humanes.

Melissa & Nicole és com un cop d’efecte —la trobada casual entre les dues germanes bessones— que tot seguit no trobés cap mètode per narrar la història sense caure en un involgut forat buit. També podria ser que l’objectiu de Nel·lo no fos exactament la construcció d’un artefacte literari per a lectors —per desgana, o per por a les dimensions del repte—, sinó dirigir-se a un públic no lector que s’estima més debatre les raons i els límits de la paternitat.