Per què l’Espanyol es va dir Español

Piqué va voler menystenir l'Espanyol en referir-s'hi com a Espanyol de Cornellà. Amb això no venia sinó a sumar-se a la insistència històrica del barcelonisme de tractar el club rival de foraster, sense veritable arrelament barceloní. És una cosa contra la qual l'Espanyol (abans Español) ha lluitat tota la vida, sense èxit. Es va crear el 1900 com a Sociedad Española de Football, al si de la Federación Gimnástica Española, mítica agrupació esportiva barcelonina, pionera a Espanya. A cap d'un any aquesta Sociedad Española de Football va canviar el seu nom pel d'Español, mantenint la pretensió inicial de posar l'accent en la seva condició d'equip autòcton. El Barça havia estat creat per un suís, Gamper, i entre els seus fundadors hi havia més cognoms estrangers. A l'Espanyol tots eren locals, universitaris barcelonins. Quan va néixer, existien un equip anomenat Català i un altre anomenat Hispània, i ells van optar pel nom d'Espanyol.

Aquell nou equip va començar jugant de groc perquè un dels seus afiliats, un comerciant tèxtil, proporcionava aquesta tela, potser perquè no la venia bé. Així que van ser canaris abans que pericos. Després van passar al blanc. Les ratlles blanc-i-blaves van arribar el 1910, per iniciativa d'Eduardo Corrons, després soci número 1 durant molts anys. Segons explica Segura Palomares a la seva història del club, per a la samarreta i l'escut es va inspirar en l'escut d'armes de Roger de Llúria. Buscant, segons la mateixa font, “associar el club amb l'esperit aventurer i al mateix temps sintetitzar l'amor a la seva terra i a les seves tradicions”.

Però sempre va nedar riu amunt en la seva obstinació perquè l'acceptessin com a barceloní en determinats sectors. A mesura que el professionalisme va anar fent desaparèixer altres clubs de la ciutat, el Barcelona i l'Espanyol van quedar l'un contra l'altre i aquesta rivalitat es va anar omplint d'interpretacions polítiques, ja des dels primers temps. L'Espanyol va sol·licitar i va obtenir el 1912 la concessió del títol de Reial per part d'Alfons XIII, com alguns altres clubs espanyols. El Barça mai va aspirar a aquesta denominació.

L'apel·latiu de pericos, avui assumit amb naturalitat i ben rebut pels seus partidaris, té un origen despectiu, segons una interpretació molt estesa. Als anys vint existia una revista esportiva, satírica i de caràcter nacionalista, que per menystenir l'Espanyol deia que al seu camp hi anaven “quatre gats”. Als dibuixos (esplèndids, d'altra banda) hi apareixien sempre les grades buides i quatre gats repartits, amb aire d'avorrits. En aquells temps, hi havia molts acudits i contes del Gat Perico, a qui li passaven tot tipus de coses. Per aquest motiu als de l'Espanyol se'ls va passar a conèixer com a pericos.

Al costat seu va créixer el poder del Barcelona. De fet, el primer gran patrimoni dels blaugrana va ser portar aquest nom. A les ciutats amb més d'un equip ha dominat, gairebé sense excepció, el que porta el nom de la ciutat. D'altra banda, la invasió estrangera del Barça va cedir en el seu moment. Aquella primera generació dels Gamper, Witty, Morris, Harris, Steimberg i altres, que dominaven les primeres alineacions, va anar deixant espai per a nois barcelonins. Sobre l'any 1920, l'alineació del Barça ja era plena de cognoms locals.

Així que allò d'espanyol ja no podia veure's com a contrast amb estranger. Això estava oblidat. Per a molts, espanyol va passar a ser vist, de manera interessada, com a contrast amb català.

Els episòdics incidents que van esquitxar la rivalitat (el viatge d'anada i tornada de Zamora, Espanyol-Barça-Espanyol, o el partit de la calderilla…) van enverinar la relació. El partit de la calderilla es va jugar a les Corts en temps de la dictadura de Primo de Rivera. L'àrbitre va expulsar Samitier. El públic, enfurismat, va llançar moltes monedes. El partit es va suspendre, es va repetir a porta tancada i el va guanyar l'Espanyol. L'afició culer es va sentir aclaparada. No gaire més tard, el juny del 1925, va ser el cèlebre Barcelona-Júpiter, homenatge a l'Orfeó Català, en el qual la banda de la marina anglesa va tocar, amb la seva millor intenció, la Marxa reial, que va ser molt esbroncada. Primo de Rivera va ordenar el tancament de totes les activitats del Barça durant sis mesos. Aquell va ser un fet decisiu en el posicionament nacionalista del club blaugrana.

I així va ser a partir de llavors. Durant el franquisme era habitual sentir que a l'Espanyol s'hi afiliaven els immigrants, mentre que el Barça es nodria de barcelonins. No era cert, penso. A l'Espanyol hi havia moltes de les velles famílies de la burgesia catalana i, de fet, molts immigrants s'afiliaven al Barça, perquè guanyava més diners i eren ben acceptats. De fet, l'himne del Barça creat per a les Noces de Platí i encara vigent així ho consagra: “... Tant se val d'on venim si del sud o del nord, ara estem d'acord...”.

La bretxa esportiva i econòmica entre tots dos no va parar de créixer. Tant és així que quan el Barça va construir el Camp Nou i va deixar el seu antic camp de les Corts per als entrenaments i per al seu segon equip, el Comtal, l'Espanyol l'hi va voler comprar, perquè era millor que el seu de Sarrià, que ja era vell. Vilà Reyes va arribar a fer-li una oferta en directe a TVE, de president a president, a Llaudet, però aquest va refusar, malgrat que el Barça arrossegava un gran deute. Més endavant, després d'una difícil requalificació, el va derrocar i va vendre el solar per fer-hi cases. És el solar que envolten els carrers Numància, la travessera de les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat.

A la rivalitat d'origen s'hi va sumar una subtil aliança, real o figurada, de l'Espanyol amb el Madrid. A Sarrià solien anar-hi molts madridistes, perquè el Camp Nou estava tot abonat. I el Madrid i l'Espanyol tenien el Barça com a enemic comú. Els barcelonistes van veure en aquesta aliança una prova més de la vocació forasteril de l'Espanyol, que van considerar una cinquena columna del Madrid. I no era així. A l'As vam comprovar fins a quin punt té esperit autòcton quan se'ns va acudir titular Adeu al petit Bernabéu el dia que van derrocar Sarrià. Les cartes de protesta van ser molt nombroses, algunes de molt irades.

El 1995, el club va prendre la decisió de canviar el seu nom oficial de Real Club Deportivo Español pel de Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona. No només es va catalanitzar, sinó que s'hi va afegir “de Barcelona”, amb l'objectiu de reclamar-se com a equip de la ciutat, cosa realment sempre ha volgut ser i ha estat. Però ja es veu per les paraules de Piqué que li resultarà difícil convèncer tothom de la seva barcelonia.