Els dubtes de Ken Loach sobre l’independentisme

Especialista a retratar les penúries de la classe treballadora i a mantenir la seva protesta pels efectes del capitalisme sobre bona part de la ciutadania, el cineasta Ken Loach no s'aparta ni un mil·límetre de les seves tesis reflectides en la majoria de títols de la seva àmplia filmografia, que ha incomodat en més d'una ocasió l'establishment del Regne Unit i que li va arribar a passar factura a la dècada dels vuitanta —només va poder rodar dues cintes— per la seva oposició a la política de Margaret Thatcher. Loach, que va provocar canvis en la legislació britànica sobre els sensesostre després del documental Cathy come home (1966), segueix denunciant el menyspreu del sistema per la pobresa: “La màxima de les empreses d'avui és com aconseguir el màxim benefici. Tota la resta és igual”.

“Per mi avui és un gran dia perquè retorno a Barcelona 22 anys després de rodar-hi Terra i llibertat (1995)”, inspirada en la novel·la Homenatge a Catalunya, de George Orwell, que retrata les lluites internes dins del bàndol republicà contra les tropes de Franco a la Guerra Civil. “La pel·lícula posava en relleu l'enfrontament entre les milícies i l'exèrcit republicà perquè el que es plantejava era si es renunciava a la revolució social o no”, apunta Loach. Des que va rodar aquesta pel·lícula les coses han canviat molt a Espanya i a Europa: “Però només en la superfície perquè en les capes més profundes han empitjorat: els pobres són cada cop més pobres, i els rics, cada cop més rics”.

El cineasta anglès va ser aquest dimarts a la Filmoteca de Catalunya per presentar i debatre la seva última pel·lícula, I, Daniel Blake (2016), per la qual va obtenir la Palma d'Or al Festival de Canes, la segona de la seva carrera, després d'El viento que agita la cebada (2006). El drama del jubilat anglès, malalt, que es veu atrapat en el laberint de l'Administració anglesa perquè se li reconegui el dret a una pensió que relata I, Daniel Blake és un dels 16 llargmetratges que inclou la retrospectiva de la Filmoteca sobre el reconegut cineasta.

Loach es mostrava somrient davant de les càmeres sense aparentar els seus 82 anys. Autor de pel·lícules com Agenda oculta (1990), sobre el conflicte nord-irlandès, va reconèixer que segueix amb atenció el moment polític que viu Catalunya. Irònic —”tinc la sensació d'entrar en un camp de mines”, va dir abans de contestar— es va referir als temes que a ell especialment li interessen: “Em resulta difícil veure el programa social en els independentistes”. Va afegir que havia intentat descobrir les propostes en matèria social d'una Catalunya independent en contraposició amb les del Govern de Madrid: “La veritat és que no ho veig clar. Jo crec que la classe treballadora d'una regió, nació, una zona, o com es vulgui dir, té els mateixos interessos que en altres zones de la península Ibèrica o d'Europa, que no són uns altres que tenir un habitatge, un sou digne, salut, una pensió, escoles i seguretat”. Repreguntat sobre el tema, Loach va puntualitzar que, en la seva opinió, no sabia si els interessos de la classe treballadora “avançarien o retrocedirien” amb els postulats independentistes.

I, Daniel Blake va ser la resposta de Loach a l'efecte del neoliberalisme en la classe treballadora anglesa quan ja havia decidit retirar-se. Va ser aquesta consciència la que el va fer tornar a posar-se darrere d'una càmera. “Ara, les coses estan encara pitjor”, deia. Potser aquesta és la motivació per encarar un nou projecte: “Hi ha una idea genèrica en què estic treballant”. No en va voler revelar res més, llevat del fet que retratarà coses que es viuen a qualsevol lloc d'Europa: “En realitat —deia fent broma— és més una qüestió d'edat”. De matèria primera no n'hi falta, com va reconèixer ell mateix: "Aquests dies s'ha publicat una notícia als diaris britànics sobre l'atenció als nens que no tenen casa i que són acollits per famílies. Aquests serveis, que abans es gestionaven des dels ajuntaments, ara s'han delegat majoritàriament a empreses privades que porten els seus beneficis a Suïssa". És un exemple de la corrupció del sistema i de com envaeix les relacions humanes, va afegir.

Realista i sobri, una de les seves característiques és la naturalitat de les interpretacions del seu cinema: "És tan important com tenir una bona història i un bon guió, perquè sense una interpretació creïble tot falla. Crec que he tingut la sort d'encertar en això perquè no pots posar un burgès a la pell d'un treballador amb problemes i suposo que a l'inrevés, tampoc".