Un inici gamberro

Amb un mort a la piscina es poden explicar moltes històries i molt diferents. La Riera s’obria amb la Mercè contemplant sense parpellejar l’agonia del seu marit a l'aigua. A El crepúsculo de los dioses, un film que comença pel final, el mort a la piscina és el narrador. A Benvinguts a la família, la sèrie que ahir va estrenar TV3, també hi ha un cadàver en remull. Tres títols amb tres cadàvers i tres piscines i, en canvi, tres títols ben diferents. Una telenovel·la familiar, una crònica negra sobre Hollywood o una comèdia negra. Així és com defineixen el seus creadors el gènere de Benvinguts a la família. Al primer capítol hi va haver comèdia i va ser negra. Òbviament, es pot espatllar, però aquest primer dia ens vam trobar amb dues famílies desguitarrades unides per la mort del pare i marit, un cabronàs que representa els valors més tradicionals.

Hi ha un punt gamberro que seria desitjable veure créixer. La situació de partida és inversemblant i això dona als guionistes molta més llibertat per embolicar la troca i prendre el pèl al mort i a qui el vetlla (no tots).

Es tracta, això sembla, d’una sèrie molt femenina perquè, desaparegut el pater familias, qui passa al davant per sortir d’un fenomenal i absurd embolic són la filla i l'esposa del difunt. Les dones manen (fins i tot la veïna tenista) i semblen disposades a tot per salvar la seva peculiar família. Les dues protagonistes del primer capítol, tot i ser una sèrie molt coral, van estar servides esplèndidament per Melani Olivares i Yolanda Ramos.

Ens vam trobar amb dues famílies desguitarrades que uneix la mort del pare i marit

Els creadors de la sèrie, Pau Freixas i Iván Mercadé, ja van estar al darrere de Polseres vermelles i Cites, de la factoria Filmax, com aquesta d’ara. Aquí trepitgen un territori ben diferent. De famílies a la tele n’hi ha hagut sempre. Des de la Monster o els Ingalls a les de Transparent o Modern family. Ara per ara, Benvinguts a la família no és precisament La casa de la pradera. Són unes criatures excloses o adossades al món de luxe del difunt que, simplement per sobreviure, no per emulació, necessiten habitar-lo peti qui peti. En aquest primer capítol vam veure molta llenya per cremar... tant de bo que ho facin. Seria saludable i així podrem passar una bona estona amb un humor adult, amb dolenteria, que no es basa en la troballa d’un acudit, sinó amb una boja peripècia.