L’etern masculí

Fa una certa vergonya i també fa riure. És el manifest francès a favor del dret masculí d’“importunar” les dones. Redactat per femmes fatales de les arts i el cinema, signat per un centenar de senyores intel·lectuals i artistes, ha tingut un gran ressò com a resposta a la campanya #Metoo (Jo també) contra els abusos sexuals. Fa vergonya per la defensa de l’etern masculí a càrrec de dones cultes, amb empenta i èxit. I fa riure perquè es diria que els homes, i no les dones, estan sent atacats per tot arreu. Que si la bretxa salarial, que si el càsting sexual per aconseguir papers i ja no diguem a l’hora de produir i dirigir. El marquès de Sade serà esborrat de la prestigiosa col·lecció Pléiade com ho ha estat Kevin Spacey del seu últim film i de la seva sèrie tan formidable, en el seu cas per haver assetjat homes? Jutjar-los és incultura, analfabetisme purità. Per això vam fer la revolució sexual? Encara resultarà que les assetjadores som nosaltres.

Importunar és en francès una paraula literària segons el diccionari Larousse, que la defineix com “fatigar algú de manera continuada amb una acció intempestiva”. En són sinònims molestar, irritar, atabalar, fastiguejar i fins i tot assetjar (tarabuster). Una falta de respecte greu. Se’n pot tenir dret? Les signants diuen que sí. Són dones empoderades en les seves professions, cultes. Apel·len a dir que no quan un home t’“importuna”. Tenen raó. Però també insinuen que si no pots parar els peus a l’assetjador és culpa teva, no d’ell. Els importunadors, doncs, no s’han de plantejar res. Es dedueix que no se’ls poden exigir bones arts en el flirteig, que tota dona amaga una dominàtrix i ha de saber portar aquestes coses. Tampoc demanen que siguin els tribunals qui els jutgin i no les xarxes socials, com ha apel·lat en un article aquests dies l’escriptora Margaret Atwood. Les franceses es remeten al principi del plaer masculí i al principi del poder femení. Si no saps que en tens, dona, ens sap greu per tu.

També hi ha contramanifest. Catherine Deneuve ha considerat que havia de posar més punts sobre les is i dilluns va signat tota sola un altre manifest, aquest cop a Libération. Un altre pas de rosca: “Soc una dona lliure i ho seguiré sent, no m’agraden els ramats”. Es reafirma contra les denúncies del #Metoo. Pregunta si no s’està, en realitat, afavorint la delació. De nou, em fa vergonya i em fa riure. Sense que te n’adonis, una denúncia resulta que és una delació. Amb el risc d’alterar certes veritats tossudes. De moment, no hi ha denúncies d’homes abusats per dones. Però l’actriu diu més coses.

Escriu en realitat perquè s’ha sentit manipulada. Una de les seves col·legues del manifest, antiga actriu porno reconvertida en analista de relacions eròtiques i sentimentals, preguntada per una tele ha declarat que una dona pot “gaudir” durant una violació. I Deneuve protesta. Vet aquí la diferència entre denúncia i delació: la convivència entre respecte i crim no és possible. Deneuve denuncia la seva col·lega, aquesta es delata sola. L’actriu acaba demanant excuses a “totes les víctimes d’actes odiosos que s’hagin sentit ofeses”.

El més obscè d’aquesta història és que les franceses defensen obres d’art com si fossin de carn i ossos. Les adolescents torbadores de les pintures de Balthus són això: imatges pintades. I una violació no és una pintura. La Deneuve s’ha topat amb aquesta realitat. Desconec d’altra banda si cobra el mateix que els seus companys, no s’ha queixat mai. De salaris se’n parla als Estats Units, en la cultura europea és vulgar i es deixa per a les empleades. Ni que siguin de la BBC, com és el cas de la seva veterana corresponsal a la Xina, la prestigiosa Carrie Gracie, que acaba de dimitir per discriminació salarial.

El #Metoo i el #Balancetonporc (Denuncia el teu porc) segueixen també als museus. Cada dia una denúncia internacional més contra “l’etern masculí”. La Tate ha decidit aquesta setmana tallar amb un dels homes més poderosos de l’escena artística britànica, el marxant Anthony d’Offay, un dels seus donants més preuats i un persistent assetjador sexual.

I així estem, en una reacció més davant les dones que planten cara: a veure, qui és més feminista? Les que denuncien abusos? Les que sostenen que la dona no ha d’anar de víctima i que si segueixen les denúncies d’abusos sexuals el resultat serà el retorn al puritanisme? Siguin benvingudes també les respostes masculines decents, no us estigueu callats.

Una altra pregunta: aquí tot això no passa? I una altra més, seguint Atwood: quan es faran càrrec els tribunals de tot plegat?

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.