Tots som Santos

Fa poc més d'un mes (el 4 de desembre) Carles Santos va iniciar un nou camí cap a qui sap on. Només han passat quaranta dies però la seva absència ja es nota i es plora. Així que amics i coneguts es van reunir anit al Teatre Lliure de Montjuïc (el seu Teatre Lliure, encara que hagués estat millor el de Gràcia però la capacitat es va imposar) per deixar molt clar que, encara que ja no se'l vegi per aquí, Santos segueix estant entre nosaltres. En realitat, tots som Santos, i hauríem de seguir sent-ho perquè quan algú se'n va i deixem de recordar-lo, deixem de parlar d'ell, aquest algú desapareix i, com a societat amb cultura que creiem ser, no ens podem permetre el luxe (no seria un luxe) que una personalitat com la de Santos desaparegui.

El Santos va estar ahir a la nit al Lliure inundant-ho tot, a l'escenari, a la platea i, fins i tot, al vestíbul i al bar. Sobre el paper hauria d'haver estat una nit trista, plorar per qui se'n va anar i compadir-nos per la seva absència. Minuts abans de començar la vetllada el Lliure era el més allunyat que un pugui imaginar a una vetlla. Tot eren riures i bon humor, tabola, abraçades, anècdotes i taronges. Actors, músics, directors d'escena, cineastes, ballarins i fins i tot algun exconseller de cultura, com si es tractés de la reunió d'una gran família ben avinguda, havien convertit l'espera en una festa tal com al Santos li hagués agradat. Com succeïa en totes les seves estrenes. I, a més, amb l'olor i el sabor de les taronges recentment pelades, aires de la seva València.

Era la millor manera de començar. I el millor encara havia d'arribar perquè dins del recinte no hi va haver ni un sol discurs, ni una sola incitació a la llagrimeta fàcil, ni un sol panegíric edulcorat de falses emocions. “Santos, cabró!” va ser el crit que va obrir l'espectacle, tota una declaració d'intencions en un monòleg que ja s'havia utilitzat per obrir un dels seus últims muntatges de títol inapel·lable Petetisme il.lustrat i que anit va encaixar de meravella en un acte que va ser molt més que un homenatge.

Després d'una picada d'ullet al seu admirat John Cage, el piano de cua va aparèixer dominant l'escena, il·luminat però sol, que no solitari encara que ningú el va tocar aquesta nit. Van sonar en la penombra les notes de l'iniciàtic Bujaraloz by night i va ser un dels moments més emotius de la vetllada quan Cesc Gelabert va dansar sobre les entranyables repeticions pianístiques.

I el piano seguia sol, il·luminat, contemplant-ho tot. Una hora després que Gelabert hagués desaparegut deixant els presents amb un sospir, una enorme xarxa metàl·lica que sostenia diverses boles d'acer va caure per sorpresa (o no) sobre el piano destrossant l'instrument. Un autèntic happy end (Santos deia que tot pianista havia de destrossar un piano com a mínim una vegada a la seva vida per aconseguir la plenitud) per a una nit de sobresalts. Després d'uns segons d'incertesa van sonar uns tímids aplaudiments que es van convertir en una ovació tancada i emotiva de diversos minuts amb tot el públic que omplia el Lliure dempeus i el gran teló vermell completament baixat.

Entre l'aparició del piano i la seva destrucció s'havien succeït sobre l'escenari fragments dels muntatges més emblemàtics de Santos, des de les piruetes vocals fins a la impressionant estructura sonora dels Cabo San Roque, des de centelleigs del seu entranyable minimalisme faller al rèquiem coral... Tot Santos en una preciosa càpsula concentrada, que és una llàstima que es consumeixi en una sola nit i després desaparegui.