La Pompeu Fabra, la universitat espanyola amb més professorat estranger

Catalunya és la comunitat autònoma amb més professorat estranger a les universitats públiques. I si es mira els campus, la Pompeu Fabra encapçala la llista de centres amb més docents procedents d'altres països, amb un 12,1%, molt per davant de la universitat en segona posició, que és l'Autònoma de Barcelona, amb un 4,6%. Així ho indiquen les dades del Govern espanyol a través d'una resposta parlamentària.

La contractació de professorat estranger és una de les assignatures pendents de les universitats espanyoles. Els campus tenen massa professors formats a les aules de les seves pròpies facultats –l'anomenada endogàmia, que supera els dos terços de les plantilles– i molt pocs procedents no ja d'altres punts del país, sinó de fora. El percentatge és mínim: 1,8%, segons dades oficials recents. Es tracta d'un percentatge que se situa molt per darrere del que fan països veïns, com el Regne Unit (27,3%), Suïssa (43), Suècia (13,5%) o fins i tot Portugal (3,5%), segons les dades recents de la Comissió Europea recollides en un informe sobre la modernització de l'educació superior a Europa.

El risc que corre la universitat per disposar de poc personal estranger el va deixar escrit molt clarament el Ministeri d'Educació en un document: Estratègia per a la internacionalització de les universitats espanyoles 2015-2020, al qual li ha fet poc cas en els dos últims anys, segons ha reconegut el Govern espanyol en una resposta parlamentària recent. Aquest treball posava el dit a la nafra: Espanya "presenta una feble internacionalització" i necessita establir, entre les seves estratègies "ofensives", la captació de professors estrangers. El baix pes internacional, segons aquest informe, li fa perdre oportunitats de participar en programes de cooperació internacional d'educació, recerca i innovació, de ser competitiva i d'avançar en els rànquings internacionals. En el de Xangai, el més famós del món, cap centre espanyol apareix, edició rere edició, entre les 200 al capdavant, com sí que passa amb la resta de grans països desenvolupats (des dels Estats Units i el Regne Unit fins a França, Alemanya, Portugal o el Brasil).

No tots els campus espanyols funcionen de la mateixa manera. Hi ha diferències notables entre l'autonomia més ben situada, Catalunya (3,9%), l'única que està per sobre de la mitjana espanyola, i la pitjor, La Rioja (0,5). I la bretxa és encara més àmplia entre el campus que millor surt al mapa —la Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, amb un 12,1%— i la Universitat de Jaén, que amb prou feines té un 0,3% de docents estrangers, segons les dades del 2015-2016, facilitades pel Govern espanyol en una resposta parlamentària recent. Una de les claus de la UPF és que prohibeixen contractar docents formats als seus centres. A la Universitat de Jaén, que ha millorat les seves dades en els últims dos cursos, expliquen que la normativa i la burocràcia no hi ajuden i afegeixen que són un campus petit i de l'interior.

Xavier Grau, vicepresident executiu de la Conferència de Rectors Espanyols, la CRUE, destaca que la internacionalització fa les universitats més competitives i n'augmenta la qualitat, però admet que és un debat poc tractat perquè la gran preocupació dels últims anys ha estat recuperar les plantilles, que s'havien aprimat durant la crisi. Lamenta les dificultats burocràtiques per contractar estrangers i les limitacions econòmiques que hi ha per a grans fitxatges. Aquesta limitació la va esmenar, en part, Catalunya el 2001 amb la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), que busca talent a través d'una convocatòria internacional, atreure'l amb diners públics —la Generalitat paga els seus sous individualitzats fins que es jubilen— i el destina a les universitats i els centres de recerca.

Catalunya ha obert un camí a seguir i la UPF, el més jove dels campus catalans, ha instaurat una pràctica poc habitual a la resta d'universitats. “Hem sabut administrar el dolor que produeix no fitxar les persones més properes. I aquest patiment acaba generant resultats”, explica el rector, Jaume Casals, que també reclama més fons i més llibertat: “No hi ha diners per a un fitxatge estrella ni per a contractacions directes, perquè es prioritza contractar a través del professorat”.

A Catalunya, a més, s'ha simplificat la burocràcia de la contractació d'estrangers, un dels entrebancs que assenyala la Universitat de Jaén, que en els dos últims cursos ha passat del 0,3% al 0,9% de plantilla estrangera, segons les seves pròpies dades. “És un problema del qual hem alertat totes les administracions: homologar títols per poder contractar-los pot comportar anys”, explica Sebastián Bruque, vicerector d'Internacionalització d'aquesta universitat andalusa. “La norma nacional ens deixa amb les mans bastant lligades”. “La política universitària hauria de permetre que les universitats tinguessin els seus sistemes d'atracció de talent, donar més autonomia”, reclama Grau des de la CRUE.