Puigdemont, president del 155

Oriol Junqueras continua a la presó perquè el fiscal tem que persisteixi en la comissió dels delictes que se li imputen en la causa oberta al Tribunal Suprem. El ventall dels delictes tipificats, la reiteració dels quals vol evitar el fiscal, van des de la rebel·lió fins a la malversació de fons públics, passant per la desobediència i la sedició.

Els fets presumptament delictius que se li imputen, en forma d'autoria col·lectiva, consisteixen en l'"execució d'un pla", mitjançant l'aprovació de normes i resolucions en desobediència del Tribunal Constitucional, que conduïen a la celebració d'un "referèndum declarat fora de la Constitució i de la llei", la proclamació dels resultats i la declaració de la independència de Catalunya. Aquests fets constitueixen, segons el tribunal, un cas d'alçament "contra l'Estat espanyol, contra la Constitució, contra l'Estatut d'autonomia d'aquesta comunitat i contra la resta de l'ordenament jurídic".

Malgrat la seva gravetat, assenyalada pel tribunal, l'aixecament de la presó provisional no implicaria un perill d'ocultació de proves, que no seria possible ni tan sols si hi hagués voluntat d'efectuar-la, ni tampoc el risc de fuga, ja que l'imputat es va presentar quan va ser convocat, no va seguir l'exemple d'altres membres del seu govern que van fugir a Brussel·les, i a més s'ha presentat a les eleccions i ha obtingut un escó amb la voluntat d'exercir els seus drets polítics en la nova legislatura del Parlament. De manera que l'únic criteri per retenir-lo a la presó és el perill de reiteració, és a dir, que Junqueras seguís entestat a repetir una actuació il·legal com la que presumptament ja va protagonitzar.

Respecte a la malversació, el delicte més consistent dels que se li imputen, és difícil que persisteixi en cometre-la, ja que no té a les seves mans els instruments que ho permetrien, com eren les competències i atribucions que li facilitaven la vicepresidència i la conselleria d'Economia. Només si recuperés el poder que ja no té tindria sentit l'especulació sobre la reiteració en la malversació. La desobediència que se li imputa, respecte a resolucions del Tribunal Constitucional, tampoc té aspectes de reiteració, ja que necessita també la integració en un govern que es proposi prendre resolucions impugnables davant el Constitucional i després desobeir les comminacions de l'alt tribunal.

Pel que fa als delictes de sedició i de rebel·lió, la discussió és prèvia i versa sobre la mateixa tipificació de la conducta de Junqueras durant el procés en termes d'un aixecament sediciós o tumultuari o, d'un aixecament violent, de provació encara més complexa, que és el que constitueix la rebel·lió. Hi ha dubtes raonables, per part de juristes de tota mena, pel que fa a l'adequació de les dues figures delictives. N'hi ha fins i tot respecte al grau: admeten que pot haver-hi rebel·lió en grau de temptativa.

Quant a la reiteració delictiva, l'element més determinant, que no recull la interlocutòria del Suprem, és que hi hagi condicions objectives, molt més que la declaració de bones intencions del presumpte delinqüent. Si no hi ha condicions perquè prossegueixin la rebel·lió o la sedició, circumstàncies que van poder donar-se entre el 6 de setembre i el 27 d'octubre, malament pot considerar-se que Junqueras pugui provar de nou una cosa que d'una altra part és discutible que hagués intentat o que, en cas que ho hauria fet, pogués aconseguir ara, després que fos evident que no va aconseguir llavors, com va ser declarar una república catalana que es va demostrar nul·la i nonada.

Hi ha, en tot cas, una única circumstància que contribueix al fet que la fiscalia temi la reiteració en el delicte, i aquesta és que una part del govern, ni més ni menys que el seu president, Carles Puigdemont, i quatre consellers més, es troben en fugida de la justícia a l'estranger, en actitud d'oberta rebel·lia i contestació de la legalitat constitucional espanyola, reivindicant els títols de governants legítims en les conferències de premsa i comunicats, i fins i tot amb gestos i frases dels quals es desprèn que podrien pretendre una continuïtat institucional 'a l'exili' de la seva república il·legalment constituïda.

És cert que Junqueras s'ha enfrontat directament a les urnes amb Puigdemont en una candidatura diferenciada, però també ho és que el conseller destituït i fugit Toni Comín ha estat elegit diputat a la llista d'Esquerra i el seu partit segueix reivindicant a Puigdemont com a president legítim. El principal indici de reiteració delictiva, per tant, es diu Carles Puigdemont. Si l'expresident s'hagués presentat a la citació de la justícia per respondre dels presumptes delictes vinculats a la declaració unilateral d'independència, haurien decaigut bona part dels arguments per sustentar la severitat de la presó incondicional dictada contra els membres del govern que van decidir obeir els tribunals.

Puigdemont és el president del 155. Va tenir a les seves mans i va voler que s'apliqués l'esmentat article de la Constitució i ara vol que segueixi vigent, amb l'obstaculització la formació d'un govern que doni estabilitat al Parlament de Catalunya. Sabia perfectament que el govern de Rajoy no podia deixar sense resposta la seva declaració unilateral d'independència i el 155 en la modalitat escollida era la més lleugera de totes elles. Amb la seva fugida va aconseguir neutralitzar l'actitud obedient a la legalitat de Junqueras i dels altres consellers que van acudir a la convocatòria de la justícia.

Si Junqueras arriba a la presidència, hi haurà aixecament del 155, es recuperarà l'autogovern i probablement s'obriran les portes al diàleg entre les dues Catalunyes enfrontades. En canvi, si és Puigdemont qui aconsegueix imposar el seu criteri rupturista, prorrogant absurdament el ja difunt procés independentista, seguirà el deteriorament de l'autogovern, la divisió entre catalans i la incertesa política i econòmica.