Les multituds de Josep Maria Blanco envaeixen Barcelona

“És una bogeria”, diu Josep Maria Blanco, 91 anys, últim de la gran vella guàrdia del mític TBO, la d'Opisso, Urda, Donaz, Muntañola, Sabatés o Coll, durant 15 anys autor anònim de la Família Ulisses quan el seu creador, Benejam, per problemes físics, ja no els podia completar. I té tota la raó en el que diu, el que va ser Gran Premi del Saló del Còmic 2016: està fullejant les pàgines del seu àlbum Barcelona de Blanco (Ediciones B), 28 làmines amb escenaris de la capital catalana que va publicar el 1993 i a les quals ara n'ha afegit 13 d'inèdites (“llocs típics de la ciutat que em van quedar per fer: Barcelona és tan gran…”). Res d'especial, si es vol, fora del mestratge i del detallisme amb què reprodueix la Sagrada Família o l'Anell Olímpic de Montjuïc, la Rambla, la Fira de Santa Llúcia, la plaça de Catalunya o El Molino, si no fos perquè en cadascuna d'aquestes postals hi ha, almenys, un centenar de personatges, subtilment relacionats entre si i protagonistes directes d'un acudit per la seva acció... o precisament per omissió. Multituds poblant una vinyeta. Això mateix, una bogeria.

Aquestes 41 postals no s'assemblen gens a la feina que Blanco (Barcelona, 1926) va desenvolupar al TBO, on va treballar del 1951 al 1981. Res feia presagiar que acabaria allà. De petit, admet, era prou bo dibuixant: “Era feliç quan ens posaven com a deures: ‘Dibuixeu on heu anat aquest diumenge; i si no, el menjador de casa’”, recorda. Autodidacta, doncs, i després de passar per aprenent de pastisser (ofici del seu pare) i administratiu en una notaria, va aterrar al Banco Hispano Americano, on va acabar de cap de comptabilitat; va ser allà on va conèixer el dibuixant Manuel Urda, que el va animar, amb Coll, a mostrar els seus treballs al TBO. “A la cartera hi portava desastres: imitava el que es publicava, bàsicament coses de Pulgarcito o del mateix TBO; jo buscava coses rares: gent amb la nàpia grossa…”. Va polir tot allò amb el raspall de l'humor blanc, innocent i sota un traç de línia clara, tot marca de la casa...

Recorda avui que, de la redacció, qui es va interessar pels seus dibuixos va ser Benejam. “Va ser l'únic, de veritat, n'hi havia alguns de vanitosos… Li vaig agafar carinyo”. I potser això explica que Blanco no signés mai les 537 historietes i 7.936 vinyetes que va fer de la Família Ulisses durant els 13 anys que, entre el 1968 i el 1981, va suplir un Benejam que ja no les podia fer. “Anava a casa seva a rectificar-li les pàgines i els dibuixos, ja no li sortien ni a llapis ni a ploma… Al TBO no hi havia especialistes, tot ho arreglàvem entre nosaltres i jo vaig tenir l'habilitat de ser molt fidel a l'original, però no el signava per respecte i perquè pensava que no se li podia treure una cosa així de cop i volta…”.

Fora de la sèrie sobre uns indígenes africans, Els Kakikus, que va crear el 1963 i que va ser la que li va donar més popularitat (“tothom tocava temes de colonialisme; per desmarcar-me, els vaig fer més llestos que els blancs, vaig intentar humanitzar-los”, resumeix avui), Blanco no tenia personatges fixos al TBO, on “pagaven un duro per vinyeta; calia ser pràctic i aquestes porten molta feina”, constata. Per això en va fer poques on apareguessin multituds.

Això ho va deixar per quan estigués jubilat. La broma va començar el març del 1987, quan va aflorar l'ascendent patern que no va sortir amb allò de la pastisseria. “Al meu pare li agradaven molt els dibuixos d'Opisso en general i aquestes estampes seves carregades de gent [a la revista L’Esquella de la Torratxa]; col·locar aquestes masses es va acabar convertint en tot un repte i una cosa molt diferent d'aquelles vinyetes d'un sol moviment que feia fins a concretar-ne 32 amb una conclusió; vaig pensar que faria a l'inrevés de tota la vida: en una sola vinyeta, moltes històries”. I així, equipat amb una càmera fotogràfica i un tauler de dibuix, va anar buscant ubicacions. “Trobat l'escenari, m'imagino les situacions; però el més important és buscar els detalls i aquí comença la bogeria”. I recita: postals, fotos i llibres… I entre aquests últims cita el Barcelona a vol d’ocell, de Montserrat Roig. Des del cel? “Sí, necessito totes les perspectives per saber com he de fer la composició”. El detallisme obsessiu arriba al màxim a la làmina 30, que va fer el 1995, del moll de Pescadors: per poder completar la panoràmica, en aquest cas en picat, Blanco va fer una maqueta, amb cartró, dels edificis octogonals del mercat del peix de la Barceloneta…, que reprodueix amb la famosa torre del Rellotge.

Una vegada agafada la perspectiva, “hi vaig afegint personatges i situacions fins que me'n canso”, diu Blanco. Per això els esborranys són impagables: “Hi ha coses enganxades, altres de retallades… en solia fer dues o tres simultàniament i de vegades m'emportava una idea d'un a l'altre”, confessa. I allà es queda, cosa que explica que les làmines originals tinguin mesures grans, però sempre diferents: 76x60 centímetres, 79,5x69,5… Per això, és clar, hi cap de tot i aquest tot, a més, invisible i laboriosament cosit entre si, de vegades amb un rastre impossible propi del gran M.C. Escher. Un gos pot zigzaguejar per mitja vinyeta o un cable d'una càmera de televisió pot sortir d'un extrem fins a arribar a mitja il·lustració; o un nen pot pixar en ple Park Güell i un visitant es pot sorprendre que la sala hipòstila tingui goteres…

També hi ha espai per als cameos: un Jordi Pujol d'esquena (inconfusible la seva postura amb el braç darrere l'esquena) està a punt d'entrar al Teatre Nacional de Catalunya, mentre un altiu personatge amb cua de cavall (Josep Maria Flotats) s'hi apropa per un lateral. Pujol repeteix al balcó de la Generalitat, i des del balcó de l'altra banda de la plaça de Sant Jaume el contempla Pasqual Maragall, en plena picabaralla en l'època dels Jocs del 1992, com mostren uns senyals de fum amb les anelles olímpiques… “L'alcalde me'n va demanar dues còpies perquè una l'hi volia regalar al president”, recorda Blanco.

A la nova Barcelona que Blanco pinta entre el 1995 i el 2000 hi apareixen el Port Olímpic (encara amb el restaurant Planet Hollywood), el Maremàgnum, o l'aeroport (de 84x67 cm.). “Tinc la sensació que els escenaris de la primera Barcelona, la d'abans, eren més populars, eren llocs més viscuts, la vida ja la tenien i me la facilitaven; als nous, jo he hagut d'afegir-hi vida”, reflexiona. També és conscient que els seus dibuixos “més que mirar-los, els has de llegir, perquè es poden perdre molts detalls”. O sigui, incompatible amb els inquiets nens d'avui dia? “És clar, és més per a gent gran, que coneix la història. Els meus nets no han obert ni un dels meus volums enquadernats del TBO”.

Potencial nen de la guerra republicà (tenia assignada una beca per anar a perfeccionar dibuix a Rússia) i potencial jugador professional del Barça de l'època de Ramallets (que va deixar per insistència de qui seria la seva dona), el juganer Blanco (que encara avui fa gargots: "El 2017 vaig fer 160 vinyetes") afegeix sempre una picada d'ullet extra a les seves làmines: s'hi cola ell mateix, dibuixant-se generalment assegut en un tamboret i amb un gran tauló, amb el llapis a punt. Trobar-lo és un repte de l'estil On és Wally? En principi surt a totes, però costa trobar-lo en una graderia plena de gom a gom al Camp Nou, de les cinc que dedica al temple blaugrana (hi viu a prop). Mira i no es veu. “Potser me'n vaig oblidar”, deixa anar. Difícil per a un comptable meticulós, que segons els seus números va fer, Família Ulisses a banda, 3.155 historietes i 31.762 vinyetes per a TBO. Una altra bogeria.