Puigdemont no és el president dels catalans

Només faltava el discurs de Cap d’Any perquè quedés del tot clar. Puigdemont no és el president dels catalans des de cap punt de vista. No ho és des del punt de vista legal, ja des del 27-S, quan va trair el seu compromís de respectar i fer respectar la legalitat estatutària i constitucional i va proclamar frívolament una república catalana sense fer-se càrrec, primer, de les conseqüències polítiques i, després, jurídiques dels seus actes. Tampoc ho és des del punt de vista de la legitimitat de les urnes, ja que no va ser ell qui va treure més vots en les eleccions el 21-D, sinó la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. Però, el que és pitjor, no ho és tampoc des del punt de vista pràctic. Puigdemont no pensa en el conjunt dels catalans i no pensa ni tan sols en la idea històrica de Catalunya, en el seu prestigi, la seva prosperitat i el seu futur, sinó que dedica tot el seu discurs de Cap d’Any a defensar les seves pretensions més partidistes i sectàries: vol ser el president dels independentistes i només és el president d’una part dels independentistes.

La prova indiscutible, diàfana, sorprenent, és que Puigdemont no va parlar en el seu missatge de Cap d’Any dels tres problemes més greus que ha patit Catalunya durant el 2017. Els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost van fer 16 morts i 130 ferits, bona part entre turistes estrangers. I a hores d’ara sembla com si hagués succeït en un altre país. El president destituït no va tenir ni una paraula de record per a aquestes víctimes oblidades, que molt pocs volen recordar (Ada Colau, per cert, ho va fer en el seu últim tuit del 2017). Mai el terrorisme gihadista havia colpejat Catalunya com aquest agost; i els catalans, començant pels nostres dirigents, preferim no parlar-ne i encara menys extreure’n lliçons.

Aquest ha sigut també l’any que assenyala l’entrada en una dinàmica de declivi que aviat pot ser imparable pel que fa al creixement econòmic, l’avantguardisme hispànic en el creixement i l’atracció de capitals especialment estrangers. Les empreses se’n van en lloc d’instal·lar-se entre nosaltres. Ens hem quedat sense banca i sense grans multinacionals. Si no hi posem remei, serà el primer cop que l’economia espanyola creix i Catalunya no n’és cap mena de locomotora, sinó a l’inrevés, pot ser-ne un llast. Hem perdut la seu de l’Agència dels Medicaments i Barcelona entra en una dinàmica profundament preocupant que només alegrarà les ciutats que competeixen amb la capital catalana i amb un cert rerepaís català d’arrels carlines que sempre ha detestat Barcelona tant com Madrid, encara que ho dissimuli.

Un tercer fet de gravetat històrica extraordinària ha faltat en el discurs de Cap d’Any de qui té la pretensió abusiva de presentar-se com a president dels catalans. Aquest és l’any en què ha aparegut una divisió entre els catalans com no se n’havia vist una altra des de la Guerra Civil. No hi ha un sol poble, sinó dos, com a mínim. Organitzats per diferències territorials, lingüístiques, d’origen i de renda, a més de les idees. És el pitjor que ens podia passar. I ens passa perquè hi ha hagut uns dirigents que s’hi han dedicat a fons des de fa temps, sobretot des que van inventar-se que a qui no fos independentista se l’havia de blasmar amb el qualificatiu despectiu d’unionista, aviat comprat fins i tot des de Madrid. Ni una paraula per part de Puigdemont, que només parla per a la meitat dels catalans, els seus, i només li interessen les peripècies de l’independentisme i la seva propaganda, que són les seves.

No és gens bo que hi hagi polítics catalans presos. Tampoc ho és que n’hi hagi de fugits de la justícia. La convocatòria de les eleccions des de la Moncloa gràcies al 155 és una desgràcia, provocada sense cap mena de dubte per qui tenint el poder per convocar-les no ho va voler fer en nom d’una fantasmal república proclamada sense conseqüències. Però les més lamentables de les desgràcies són l’oblit a què estan sotmeses les víctimes del terrorisme del 17-A, el declivi econòmic en què ens hem endinsat en els últims quatre mesos i la divisió de Catalunya entre dues meitats que no poden ni volen entendre’s. Quan algú que diu que és el president d’un país no parla d’aquestes coses que afecten la vida de la gent, com són la seguretat, la prosperitat i la cohesió social, és que aquest dirigent polític no és el president del país i ni tan sols ho ha sigut en els fets quan encara podia lluir el títol legal que li corresponia.