Mantres vells i nous

Passada la ressaca electoral, el conflicte català està tan estancat i és tan aferrissat com abans, però les eleccions del 21-D han permès, almenys, aclarir la correlació de forces després del sisme i trencar alguns mantres que es donaven per certs i no ho eren. El primer i més important, el de la suposada majoria silenciosa i silenciada. Se suposava que un augment de la participació beneficiaria el bloc no independentista, amb la consegüent pèrdua relativa de pes del sobiranisme. Alguns dirigents unionistes van somiar fins i tot amb què les enquestes s'equivoquessin i les urnes els atorguessin una majoria folgada. Creien que l'independentisme ja havia mobilitzat en les últimes eleccions totes les seves forces i que si les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona –on es concentra la major part de la població procedent de la resta d’Espanya– votaven en massa, l'independentisme seria derrotat. La participació ha pujat gairebé set punts i s'ha situat en màxims històrics, però aquesta premissa no s'ha complert.

En aquestes ciutats hi havia un vot diferencial que fins ara s'expressava amb menys participació en les eleccions autonòmiques. Però aquesta vegada s'han mobilitzat i és difícil imaginar una altra conjuntura amb més motivació per anar a votar. No obstant això, malgrat aquesta participació més alta, el sobiranisme amb prou feines ha retrocedit unes dècimes i ha obtingut una majoria suficient per governar una altre cop mentre que Ciutadans, la força més votada, ni tan sols es planteja intentar-ho. Les forces anomenades unionistes o constitucionalistes han guanyat 180.000 vots, però també els sobiranistes han aconseguit augmentar els seus en 96.000. Ja no pot dir-se, doncs, que hi hagi una majoria silenciada. Aquesta opció s'ha expressat en manifestacions multitudinàries i a les urnes. I no ha guanyat prou vots per poder governar a Catalunya.

Els resultats electorals mostren que a Catalunya hi ha dos grans blocs polítics que es declaren incompatibles, però cap dels dos està en condicions d'imposar-se totalment a l'altre. Per superar el bloqueig, el Govern i els seus aliats haurien de reconèixer que hi ha una demanda de canvi sostinguda en el temps suficientment forta com perquè no pugui ser ignorada. I les forces sobiranistes haurien de reconèixer que una part molt important de l'electorat s'oposa al fet que Catalunya se separi d’Espanya. Però massa dirigents d'un i de l’altre bloc persisteixen en la seva negació de la realitat.

El segon mantra que ha caigut és la idea que els suports electorals i les mobilitzacions massives que han aconseguit el sobiranisme eren fruit d'un gran engany perpetrat per les elits governants que ningú havia sabut desemmascarar. L'engany massiu hauria consistit a fer creure que la independència era possible i econòmicament viable; que, arribat el moment, Europa hi intervindria forçant una negociació, i que el desafiament a l’Estat no tindria conseqüències judicials ni econòmiques. Efectivament, quan van obrir els col·legis electorals el 21-D havia quedat clar que la declaració unilateral d'independència era un temerari brindis al sol, que Europa no havia mogut un dit per la causa catalana i que la mera pretensió de seguir endavant en l'embogit full de ruta provocava la fugida d'empreses i danys econòmics. Tot això ja era molt clar. El suposat engany havia quedat desemmascarat. I no obstant això, el sobiranisme no va perdre suports. Al contrari. Va guanyar encara un considerable nombre de vots. Després hi ha altres motivacions.

Ara estem en la fase de construcció d'un altre mantra, el de les dues comunitats. Un plantejament molt perillós que les dues parts podrien tenir la temptació d'explotar. Els sobiranistes amb la idea que Catalunya podria ser un Estat independent si no fora pel llast que suposa la part menys integrada de la població vinguda de la resta d’Espanya; i els antiindependentistes, amb la pelegrina pretensió que aquesta part de la ciutadania es constitueixi com una comunitat diferenciada dins de Catalunya, amb interessos propis i antagònics als dels catalans d'origen. Seria com donar la raó a Aznar, quan va dir que abans es trencarà Catalunya que Espanya.

Fins ara el catalanisme polític ha anat molt en compte a evitar discursos que fomentin la idea de les dues comunitats. Sota una clara hegemonia de l'esquerra, s'ha aconseguit garantir la cohesió social per sobre de les diferències d'origen o de sentiment nacional. Malbaratar aquest llegat seria la pitjor seqüela del xoc identitari.