El procés desfigura l’esquerra catalana

Les eleccions del 21 de desembre han deixat dos guanyadors: Ciutadans s’ha convertit en la primera força i els partits independentistes han resistit el pols i tenen la majoria absoluta d’escons. Al marge del daltabaix del PP –ni tan sols maquillat amb la conquesta, a última hora, d’un quart diputat gràcies al vot exterior– l’esquerra, simbolitzada en el PSC i Catalunya en Comú - Podem, no ha aconseguit refer-se en aquests comicis. Les dues forces d’aquest segment de l’electorat s’han estancat en totes les variables: en nombre de diputats –el PSC passa de 16 a 17 i els comuns d’11 a 8–; en vots –els primers n’han guanyat 78.000 i els segons en perden 42.000– i en percentatge –el PSC guanya un 1,1% i els comuns baixen un 1,5%–.

Els discursos de les candidatures van ser molt diferents però cap ha quallat entre l’electorat. Miquel Iceta, líder del PSC, es va alinear amb el PP i Ciutadans en defensa de l’aplicació de l’article 155, mentre que Xavier Domènech, cap de llista dels comuns, va presentar un recurs d’anticonstitucionalitat contra la intervenció de l’autonomia i va enarborar la bandera de les polítiques socials al mateix temps que relegava deliberadament l’eix nacional. Cap dels dos missatges va funcionar.

El PSC va arribar amb un discurs molt ambiciós. “O soc jo president o ho és un independentista. No hi veig altra sortida”, va dir Iceta a aquest diari. Els socialistes havien fiat les seves expectatives a una operació de resurrecció del catalanisme moderat que s’havia quedat orfe de partit, mitjançant un pacte amb Units per Avançar, el partit sorgit de l’entorn de l’extinta Unió. La fórmula només va permetre guanyar un diputat i 78.000 vots.

En la primera anàlisi electoral, Iceta va ser dur en l’autocrítica. Segons el parer del primer secretari dels socialistes, el partit no va valorar prou “el moment d’excepcionalitat que viu Catalunya”; no va connectar amb els sectors populars no independentistes i va comprovar que la tercera via encara no es concep per la població com una alternativa. “És el missatge que s’acabarà imposant en la política catalana”, defensa no obstant això Salvador Illa, secretari d’organització del PSC.

El número dos dels socialistes creu que la formació ara té una posició clara sobre la independència de Catalunya però assumeix que en un futur proper “s’ha de treballar en la credibilitat”. En unes eleccions, defensa Illa, on l’eix dreta-esquerra va sucumbir al nacional i el vot va ser més en clau emocional, Ciutadans va poder tenir més credibilitat. “És una formació que va néixer per això”, recorda. Altres líders del PSC valoren com a positiu que en la campanya es va posar l’èmfasi en la reconciliació i es van oferir propostes socials importants. Van acabar perdudes en el debat nacional. “Catalunya no és aquí en aquest moment. És un fracàs de la política”, diu un membre de l’executiva.

Catalunya en Comú - Podem, per la seva banda, assumeix amb un desencís enorme el seu fracàs en intentar obrir una bretxa entre el bloc independentista i el constitucionalista. Domènech i Podem van apostar per reivindicar les polítiques socials davant les forces de “dretes” i van deixar en un segon pla el conflicte sobiranista.

Naufragi

L’estratègia va naufragar en uns comicis concebuts per la majoria com un dilema entre independència “sí” o “no”. El seu objectiu era formar un tripartit d’esquerres i atreure tant PSC (17 diputats) com ERC (32). Però la suma entre els tres eventuals socis arriba als 57 escons, a nou de la majoria absoluta.

Després de conèixer els resultats, Domènech va demanar a l’esquerra una reflexió conjunta davant l’avanç de les forces de “dretes”, es va reafirmar a no alimentar els blocs i va apuntar que es quedaran a l’oposició i seguiran reforçant el partit. El balanç és inequívoc: Ciutadans va guanyar a Barcelona, governada per Ada Colau, i als municipis de l’àrea metropolitana governats pel PSC. Els comuns sostenen que Ciutadans és el revers del procés i se n’alimenta. En Comú Podem va guanyar en les eleccions generals del 2015 i el 2016, mentre que el partit d’Inés Arrimadas aleshores va quedar en última posició. En les generals del 2015 els comuns van aconseguir 926.000 vots i ara 323.000.

Davant unes eleccions tan aferrissades, queda el dubte de fins a quin punt ha passat factura als comuns la seva ambigüitat. Format per federalistes, autonomistes i independentistes, el partit fa equilibris interns constants per acontentar totes les seves famílies.