Nou feix d’espurnes de Joan Brossa

“Vivim damunt un drac / que quan badalla i mou la cua / fa tremolar la terra”, escriu Joan Brossa, com sempre breu, pura espurna (un poeta sempre “amb un feix de llamps a la mà”, com va escriure una vegada) i ambivalent: serveix per a la vida, la de finals dels setanta, quan compon aquests versos, però també per a la d'avui i, és clar, per a la situació sociopolítica catalana d'ara mateix. És l'eternitat dels grans. El poema pertany a Gual permanent (1977), que, conjuntament amb Mapa de lluites (1979-1984), conformen uns dos centenars de poemes no publicats fins avui i que ara apareixen reunits a Poemes inèdits (Rata).

“Són un bon exemple de la tasca poètica idiosincràtic de Brossa; si li vols seguir el rastre ho has de fer al llarg dels set volums i gairebé 1.800 pàgines dels diversos títols que van formar Els entre-i-surts del poeta; aquí ho tens en un i, tot i que no hi ha sonets, resumeix bé el missatge i la construcció poètica de Brossa, guanya la concisió: són el més semblant als seus poemes visuals”, centra Gloria Bordons, una dècada (1976-1986) per fer la tesi doctoral sobre el poeta i, en el fons, tota una vida dedicada a estudiar-lo: “Soc una criatura embrossada”, diu l'autora també del pròleg a aquesta edició, amb epíleg de Vicenç Altaió.

Il·lustren aquests Poemes inèdits “l'obsessió de Brossa per partir sempre de la realitat del carrer, que portarà fins a l'extrem d'oferir el document tal com és, uns poemes documentals, com fa aquí a Oda funcional a un gran patriota i humanista assassinat, on reprodueix la condemna a mort del consell de guerra i la posterior acta de defunció del polític Carles Rahola, afusellat pel franquisme: el títol ho diu tot”. Aquesta recerca i reproducció del document, apunta l'experta, “és el que el fa modern i això ja ho practicava el 1946, com a Tres poemes purs, ‘el secret consisteix només a saber mirar’, deia; la poesia és al carrer; quan retalla un diari i l'enganxa, el poema és la notícia; aïllant-la de la resta del diari, el lector, per la tasca del poeta, es veu obligat a reaccionar”, compendia Bordons.

Les composicions Brossa ja les considerava tancades, després de passar el seu duríssim control productiu, que s'iniciava, quan n'havia fet una primera redacció a llapis, amb una segona correcció, també amb aquest material, llavors el passava “a tinta” (bolígraf) i d'aquí ja a galerades, “encara que després també les retocava i pots trobar-te amb altres versions o altres poemes al revers”. Entre el llapis i la tinta, Brossa, cartesià i polit amb la seva obra (als antípodes en la resta dels aspectes quotidians), enumerava fins i tot les pàgines de cara al futur llibre “perquè hi ha un joc en l'ordre de lectures”, revela Bordons. “Aquest poema esdevindrà el que jo en faci, / seguint els anteriors i seguit pels que vindran”, escriu Brossa en aquest volum. “Exactament! És tracta de la preparació de totes / les peces d’aquest joc d’escacs que es diu / un vers, una estrofa, un poema”, reincideix tot just 30 pàgines després.

A través d'aquest fil, apareixen, doncs, meditacions sobre l'escriptura, ben embastades, sobre la vida, la quotidianitat i, sobretot, la política. “Són les seves composicions més polítiques, sens dubte, juntament amb les de Sextines 76, que també és de l'època”, admet Bordons. Són també els temps: les albors de la democràcia. És un Brossa, per cert, molt optimista amb la recuperació de la Generalitat i el retorn de Tarradellas, una lògica satisfacció de qui es va criar en un ambient de catalanisme popular. Així, Joia! és la constatació de l'aterratge al Prat (“Visca els Països Catalans!”, conclou) d'un personatge de qui n'elogia fins i tot la puntualitat. “Tantes senyeres! / Se'm posa un nus a la gola i se m’entela / el paisatge”, escriu a Generalitat provisional, que dedicarà a la seva dona, Pepa Llopis; és la punta d'iceberg de diversos poemes més, en què, aquí ja amb la ironia càustica brossiana marca de la casa, juga amb el fet que la venda de senyeres està salvant la indústria tèxtil catalana i els botiguers.

Un Brossa políticament entusiasmat amb Catalunya, doncs, crític amb Espanya (“Abans d’ahir menjàveu entrepans d’anxoves / Ahir us quadràveu a la manera alemanya / Ara us cauen els bigotis / I demà caminareu de puntetes”, diu a Bergant), que contrasta amb el dels últims anys de la seva vida, molt escèptic en l'àmbit sociopolític. “En el primer llibre es mostra més eufòric que en el segon, perquè en aquest ja ha viscut l'etapa convergent, amb la qual no combregava; no va militar mai en un partit, tot i que deixava el seu estudi perquè s'hi refugiessin militants clandestins, però el seu era un catalanisme d'esquerres proper al PSUC”, emmarca Bordons, aspecte que ratifiquen alguns poemes, on apareix el llavors eslògan del partit: “Imagino el trobador Cerverí de Girona dient / ‘Vota PSUC. Socialisme en llibertat’ / en un espot de vint segons”.

“Encara que duri segles, el temps no fa / que tingui més raó quan no n’hi havia / de bon començament, i la injustícia continua / essent allò que era”, escriu a 1714. Era independentista, Brossa? Què diria avui? “Potser d'una manera no tan radical i manifesta com Manuel de Pedrolo, però sí, Brossa era independentista: creia que tots els mals venien d'Espanya, especialment des de la derrota a la Guerra Civil, amb unes conseqüències que considerava una humiliació; creia que, independent, potser Catalunya no milloraria gaire, però que sempre li aniria millor despullant-se d'Espanya. Avui? Segurament els posaria a parir a tots; els últims anys estava desenganyat de moltes coses, però els diaris li estarien proporcionant cada dia grans notícies per als seus poemes documentals”.

Poemes inèdits deixa veure, també, el Brossa surrealista (“Un canari ha entrat en una bombeta / ha calgut trencar-la per a alliberar-lo”) i àcid que s'alimentava de l'absurditat de la vida mateixa (per escoltar una cançó sencera de Cole Porter al fil musical d'un ascensor comptabilitza “pujar i baixar dotze vegades”, constata que un nedador s'ofega perquè es va ennuegar amb la seva dentadura postissa) i que ell subvertia en autèntiques bombes, com el titulat, amb tota la intenció, La Caixa (“Una dona ha resultat enverinada / en menjar-se un feix de bitllets de banc / obligada pel seu marit”). Els dobles o triples nivells de lectura hi són en cada composició (És Raimon l'egocèntric de Cantautor? Lamenta l'afany de fer diners del seu amic Tàpies a Mercedes?), en les quals és habitual que hi traspuï un substrat filosòfic. “Era un gran pensador de l'essència humana, un fet al qual no sempre se li presta atenció; al final dels seus dies arrossegava cert desencís per haver volgut canviar les coses i no haver-ho aconseguit”, diu la seva estudiosa. “Avant! Avant! Avant!, / tot tornant al punt de partida”, escriu a Circular. “Amb les mateixes paraules podem / dir dues coses contràries: només / cal afegir-hi un no”, sosté a Picaroleig…

En qualsevol cas, Brossa sembla feliç a la cruïlla que dibuixa tipogràficament i d'on surten les frases “Al Jardí Encantat / Al Zoo dels Joguines / Al Palau dels Meravelles / Al Bosc de Xocolata”. Aquest era el seu territori. O era una altra ironia? En definitiva, en un món on “les anelles (…) fan la impressió / d’uns cercles tancats, però es tracta / d’una espiral”, un ha de ser un: “Malauradament la humanitat no va / tan bé perquè les coses millors agradin / a la majoria; busquem, doncs, allò que cal / fer i no pas allò que sigui costum”; el títol: Prou ja!