Joan Brossa i els ous ferrats

Un dia vaig anar a dinar amb Joan Brossa, al Sí Senyor, un restaurant del carrer Mallorca del qual ara amb prou feines en queda una atrotinada façana. I el poeta va demanar un ou ferrat amb patates fregides. Un menú auster que no va sorprendre la gent de la casa, on Brossa freqüentava una tertúlia. A Lluís Permanyer li va explicar que el gust de l’ou “l’impressionava”, però tot i que sabia escamotejar cartes... era incapaç de fer un ou ferrat. On més lluny arribava a la cuina era a fer un ou passat per aigua.

Ho he recordat visitant l’exposició del Macba sobre l’obra d’aquest gran poeta. En una vitrina, hi ha un ou ferrat que parcialment cobreix una hòstia, establint una jerarquia iconoclasta. Una peça, titulada Eclipsi, molt coneguda, que ja es va veure, per exemple, en una exposició a la Carles Taché fa cinc anys. Aquest octubre, figurava com a poema del mes al web de la Fundació Brossa. No sembla que aquesta sigui l’única aparició de l’ou ferrat en l’obra de Brossa. Elvira Lindo, al pregó que va fer per la Mercè el 2006, parlant de “l’home més original que he conegut mai” recordava que va estampar un ou ferrat al pit d’un cuiner com a condecoració. De fet, l’ou ferrat té un cert predicament en la lírica catalana. A les escoles, per exemple, no és estrany que es proposin exercicis sobre un poema de Miquel Martí i Pol que diu: “I un cop cuits, ben presentats, / els ous ferrats, / se'ls mengen sense ganyotes / fins i tot els desganats”.

El dia que vaig anar a veure l’exposició hi havia un grup d’alumnes de l’institut... Joan Brossa. Un d’ells em va explicar que l’estudiaven a literatura i, lògicament, a plàstica. Es passejaven amb una atenció relativa entre el munt de peces i documents que hi ha a la primera planta del museu. Jo hi era amb la Mercè, que havia estat molt anys professora de català en un institut. I no es va poder estar d’intentar saber què veia aquell jovent en els poemes. Va aturar un noi davant de Parèntesi, que presenta una lletra A a la cantonada superior esquerra de l’obra i una Z a la part inferior, esbossant una diagonal buida de qualsevol altre contingut. El noi, superada la sorpresa per aquella intromissió, va aturar-se, cosa que segurament no havia fet gaire en tot el recorregut i, amb una mica d’ajuda, va donar una interpretació totalment sensata sobre què li estava proposant el poeta. Tan content va estar d’haver desxifrat el poema que li va fer una foto de record.

Li sabia greu que hi hagués gent que no sap què fer a la vida i creu que mirar la televisió ja és fer alguna cosa

I és que l'avantguardista Brossa no va cultivar mai l’esoterisme estrafolari. Sabia descobrir l’acte poètic que hi havia en un striptease de Christa Leem o a les bombolles de sabó de Pep Bou. Quan Brossa va veure un dels seus espectacles li va comentar: “No saps el que tens entre les mans, la bombolla de sabó és el líquid dels déus”. Es va entusiasmar tant que va treballar amb ell en un muntatge que, lamentablement, es va estrenar quan el poeta ja no hi era.

Recordo quan explicava amb satisfacció les seves sessions de cine mut amb Antoni Tàpies, a qui havia fet descobrir El ladrón de Bagdad (1924) amb Douglas Fairbanks. De fet, la màgia i el cinema eren dues de les seves passions i durant molt de temps va ser un espectador diari de la Filmoteca, que l'hi té un bon memorial. A la sala gran hi ha una única butaca vermella i porta el nom del poeta. En canvi, ignorava la televisió. Manuel Huerga, quan era a BTV, el va convidar a una tertúlia amb comentaristes de la cosa. Després d’escoltar-nos va seguir amb el convenciment que no calia que en tingués. No la necessitava i, a més, li sabia greu que hi hagués gent que no sap què fer a la vida i creu que mirar la televisió ja és fer alguna cosa.

L’exposició et demostra com de viva és la seva poesia. La que fa somriure i la que neguiteja. Un autor que, ara, tothom aplaudeix, però que en el seu moment ni Joaquim Molas, ni Josep Maria Castellet ni Joan Triadú van considerar prou poeta per incloure’l a les seves antologies. Després de veure l’exposició al Macba es pot donar un tomb per la ciutat i contemplar l’obra poètica a l’aire lliure, des de l’antifaç de la Rambla o el llibre de davant del Comedia (poc afortunat, la veritat) fins a l’esplèndida llagosta de la façana del Col·legi d’Arquitectes Tècnics. Són del nostre veí Joan Brossa.