Lali Álvarez posa Barcelona contra la paret

“Benvinguts a la festa!”, et saluda la cambrera, des de darrere de la barra. I t'ofereix una cervesa. I te la prens, molt a gust. Som al paral·lelepípede (com una gran capsa de sabates) en què s'han fusionat l'escenari i la platea de l'Antic Teatre, on transcorre (fins al 23 de desembre) l'obra Barcelona (contra la paret) i per on pul·lulen els tres actors i el públic, barrejats en aquesta festa, un documental teatral que dona veu a “los nadie”, “a la gent que no interessa, a aquells de qui no parlem mai”, en paraules de l'autora i directora, Lali Álvarez, creadora del reeixit Ragazzo.

La Carta Municipal de Barcelona presenta una ciutat “símbol de llibertat i de progrés”, una ciutat “que projecta al món el seu compromís solidari en la construcció d'un món en pau basat en el respecte i la tolerància”, una ciutat que “vol ser un exemple en la defensa dels drets humans i dels pobles”. Una noia, amb por, contempla des d'un cim (una escala de pintor, enmig del bar, de la sala) aquesta ciutat mentre una veu en off fa referència al text consistorial. Ella veu una ciutat bonica, però aviat descobreix coses que la postal amaga: contrastos socials i de classe, morts al CIE, gent que viu en la misèria… “És Barcelona però podria ser qualsevol altra ciutat europea”, comenta Lali Álvarez. “Abusos de poder, racisme institucionalitzat, maltractaments en privació de llibertat… estic pràcticament segura que són coses que passen arreu”.

Feroçment crítica

Álvarez ha construït una obra feroçment crítica, directa i molt propera, sobre la base d'un intens treball de documentació en fons d'Amnistia Internacional i de l'associació pels drets humans Iridia, bussejant en premsa no sempre “oficial” i “llegint moltíssim”. La posada en escena, trencadora i atrevida, combina la severitat d'àudios amb la veu de Mossos d'Esquadra donant ordres per ràdio en les manifestacions del 15-M a Barcelona, amb lectures nues de casos de suposats abusos, tortures, morts, i amb tres trames, tres vides que, inevitablement, s'entremesclen: la d'un jove que s'ha passat set anys a la presó; la d'una presa de Can Brians i la d'una noia que només pensa a fugir de la ciutat que estima però que se li ha fet inhabitable. Els referents són reals: “M'he inspirat en el jove Rodrigo Lanza, condemnat suposadament per agredir un urbà el 2006, en una jove implicada en l'operació Pandora [sobre anarquistes acusats de terrorisme] i en una noia que es va acabar suïcidant a Can Brians”, revela Álvarez.

Les coincidències amb el documental Ciutat morta no ho són tant. “Clara Garcés i David Teixidó [dos dels actors, juntament amb Sonia Espinosa i Diana Pla, la companyia LaPública] em van proposar escriure un text sobre Barcelona a través de la mirada del 4-F [el cas que tracta el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega], l'altra Barcelona, la que ningú coneix, la dels nadie”.

Amb punts d'humor cínic i amb molt de ritme, l'obra dura poc més d'una hora en la qual introdueix els espectadors en un viatge a altres vides. Tot sense sortir de Barcelona, la mateixa ciutat desitjada pels guiris que l'envaeixen sense pietat, la que té una alcaldessa que és activista (“era activista!”, corregeix de seguida un personatge), la que és bressol de cultures, la que és plural, l'emprenedora, la diversa, la… “Bla, bla, bla”, talla un dels protagonistes.