L’antiglobalització puja a l’escenari

El 20 de juliol del 2001 l'activista Carlo Giuliani, de 23 anys, va morir quan un jove policia va disparar-li en defensa pròpia durant les manifestacions en protesta contra la reunió del G-8 a Gènova. Així ho explica la versió oficial. "Però molts com jo vam entendre moltes coses", diu Lali Álvarez, poeta i directora de teatre. "Per començar, vam entendre que lluitar contra el capitalisme era perillós i vam tenir por, molta por". El fet la va marcar fins al punt que, deu anys més tard, assajant l'obra Jo mai, amb la companyia Prisamata, es va adonar que molts dels joveníssims actors que hi treballaven no sabien qui era Carlo Giuliani. I va sentir la necessitat d'escriure, d'exposar tots els dubtes que l'assaltaven arran d'aquella mort. El resultat és Ragazzo, un text per a un actor (Oriol Pla) que estrena amb la companyia Teatre Tot Terreny aquest dijous a la Nau Ivanow (21.00 h) i que estarà en cartell fins diumenge.

"L'obra parla del que va passar però, sobretot, del que significa ser jove, tenir una ideologia, lluitar per un món millor, rebel·lar-se contra l'ordre establert", diu l'autora. Un escenari pràcticament buit, un actor, llums i so. "No cal res més", diu la directora. "És una obra intensíssima que explica en una ficció els darrers tres dies d'aquest jove (ragazzo), que és Carlo Giuliani i alhora és qualsevol altre, un compte enrere que va in crescendo fins que el maten". En poc més d'una hora d'interpretació hi ha referències prou clares als aldarulls a través de sons d'aquella fatídica tarda a Gènova. Fins llavors, el mig milió de manifestants que va envair pacíficament la ciutat va viure una festa reivindicativa. "Hi van haver xerrades, actuacions de tota mena, espectacles en carrers, en centres cívics, en parcs…”.

L'atmosfera la crea el mateix text. No calen projeccions ni artificis de cap mena. Amb el teatre n'hi ha prou. “Tampoc hem volgut recórrer a música de l’època. Manu Chao va actuar davant de més de 20.000 persones en un concert històric, però per a l’obra hem triat una música actual, en concret, el grup de rap i hip hop valencià Zoo ens ha permès utilitzar temes seus”. Potser perquè el problema que s’explica en escena i els dubtes que es plantegen són actuals. La polèmica amb les actuacions de les forces de l’ordre està oberta. Casos com el de Ciutat morta, el setge al Parlament o l’agressió a Ester Quintana encara són objecte de polèmica.

L’autora i directora Lali Álvarez ha fugit de la versió oficial dels fets: “És molt fàcil teixir la història que convé als que manen”

Tot i això, Álvarez no va més enllà. A Gènova, aquella mateixa nit, es va viure un altre drama, a l’escola Díaz, on dormien molts dels manifestants vinguts d’arreu del món. La policia hi va irrompre acusant-los de pertànyer al grup violent Black block i els va apallissar i, posteriorment, torturar als quarters de Bolzaneto. “D’això no en parlo, senzillament recomano veure el documental de l’italià Carlo A. Bachschmidt, Black block, on aporta testimonis i imatges esgarrifadores”. Ragazzo, en canvi, busseja en aquells mateixos problemes des d’un vessant individual contraposant, d’alguna manera, la llibertat d’una persona al poder establert.

En un principi, Lali Álvarez va concebre l'obra com un diàleg entre Giuliani i el carabinieri que el va matar. "Però em vaig adonar que estava pensant en la versió oficial", reconeix. "La que parla d'un jove que ens podem imaginar com un de Jarrai que la fa molt grossa... I no. No estava disposada a teixir una obra basant-me en aquella versió". Per això l’autora va contactar amb la mare i la germana del noi mort. "Vaig descobrir la persona, el poeta de qui després he llegit versos, les inquietuts del jove, les seves il·lusions". L'obra de teatre "és un cant a la vida", escriu Álvarez, en la presentació, "a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la història que els amos del món mai escriuran per nosaltres".

'Ragazzo' viu l'estiu, s'enamora, va la platja, s'implica en la defensa de les llibertats, lluita contra allò que considera injust. I es troba en una ciutat (la seva!) patrullada per 30.000 policies per protegir els líders mundials que s'hi reuneixen. El que li ve al cap és un munt de preguntes: per què els líders mundials necessiten protecció? Té legitimitat un govern que s'ha de blindar per decidir? Qui fa servir la violència? Què és la violència? Quantes interpretacions té, la violència? Per què no se li diu violència a la precarietat en la qual vivim? És necessària la violència per defensar-se?

L'objectiu de Lali Álvarez no és trobar resposta a aquestes preguntes, sinó plantejar tots els dubtes que ella va tenir i generar debat. Vol despertar consciències. Per fer-ho, concep el teatre com un mitjà d'expressió.