Aprendre

A mi també em preguntaven de petit què volia ser de gran i no vaig tenir mai una resposta, fins que vaig assumir una sàvia reflexió de Carlos Pérez Barrio, el mestre d’escola, que amb el temps em va servir per anar per la vida sense haver de donar explicacions sobre el que ni jo sabia. “Els oficis s’aprenen; les carreres s’estudien”, em va advertir quan jo era un cul inquiet i després d’una severa esbroncada: “Espavila, Ramon”.

Potser perquè llavors encara no havia resolt aquell dilema, carn de canó com em sentia el dia que es va estrenar una matèria que em sonava definitiva anomenada selectivitat, i després d’haver-me barallat ja amb el professor de matemàtiques i divertit amb el de llatí perquè ens explicava en català la batalla de Troia, em vaig apuntar a la Facultat de Ciències de la Informació a la UAB.

Tot i que no tenia gaire clar què era el periodisme –de fet, avui encara se segueix discutint–, em permetia seguir vivint al carrer, on de nen canviava de feina cada matí, igual que qualsevol dels molts adults del poble.

Hi havia dies en què volia ser un tractant de bestiar per poder viatjar en camió i portar un feix de bitllets; estava convençut que els diners no eren al banc sinó a la butxaca dels qui compraven i venien vaques i mules. També vaig pensar a ser agutzil perquè no tots els meus amics sabien fer sonar la trompeta i encara menys anunciar amb una veu ben forta i clara que a la nit hi hauria funció de circ a la plaça.

Les carreres s'estudien, els oficis s'aprenen, deia Carlos Pérez Barris. I jo anava i venia de l'aula, del carrer i de la redacció, el taller artesà en el qual s'ordenaven les notícies, es jerarquitzaven les seccions, s'editaven els diaris i es repartien les funcions segons la categoria laboral.

Més endavant, vaig voler ser esmolet, pel xiulet especial que se sentia, per la voluptuositat de la bicicleta i pel pedal que movia feixugament una roda de pedra que feia saltar espurnes i grinyolava, un so tan feridor per a les orelles com agraïda per a les fulles dels ganivets i les tisores, fins i tot per als paraigües amb mànec. També tenia debilitat pels matalassers i les seves vares d’avellaner, perquè jugaven amb la llana igual que les àvies feien ganxet.

Més precís i admirat era el capador, un senyor que s’asseia en una cadira on gairebé no li cabia el cul i treia els testicles dels garrins com qui reparteix cartes al bar: un tall, una mica de fil, un raig d’oli i vinga a córrer.

També vaig complir com a escolà i em vaig interessar pel so de les campanes més que no pas per l’ofici de campaner, un càrrec que volia molta dedicació perquè no és el mateix cridar a missa que tocar a morts o a sometent. M’atreia, de fet, el repicar quan es barrejava amb els cops compassats del martell que se sentia a casa del ferrer, mestre i aprenent plegats a la forja, amb les tenalles i els guants a les mans: ara tu, ara jo, cada vegada més artistes que jornalers perquè gairebé no quedaven mascles i egües per calçar, escassejaven les arades i les aixades, i la terra ja no es llaurava, sinó que s’esquarterava amb tractors.

La forja es va plegar a poc a poc a la demanda de reixes, arcs i picaportes, de peces decoratives per a les masies habilitades pels amos que feien fora els masovers com si fossin gossos, i la força es va tornar traça. El mall ja no colpejava ni rebotava amb una tenacitat escruixidora sobre l’enclusa, sinó que s’imposava una cadència menys vigorosa i un batec més suau, dits de seda i cap enginyós.

No es tracta de qüestionar les noves tecnologies sinó de reivindicar aquest ordre, aquesta redacció i aquest diari que funcionava de major com quan de petit anaves a escola.

No he vist mai una cara suada més poètica que la d’un ferrer, negra pel carbó, gris com l’acer, vermella de foc, incandescent en la penombra. El meu heroi es deia Joan Prat, el ferrer d’Alpens, amb un llegat que serà immortal mentre es mantingui dempeus la seva escultura del Manelic de Terra Baixa i tingui hereus com Enric Pla. Tot i que no van treballar junts, Pla també viu a Alpens i és un premiat mestre forjador i escultor, enamorat del modernisme, amarat de Gaudí i coordinador des de fa cinc anys de les obres de la Sagrada Família. Els últims vint bancs de la basílica són obra de Pla, un artista de formes netes i minimalistes després de molts anys d’ofici, de diàleg cos a cos amb el foc a la llum d’Alpens, punt de trobada cada dos anys de ferrers de tot Europa amb el lema de Forja al carrer!

“El carrer, sempre el carrer; no pares mai a casa, la teva vida consisteix a fer tombs carrer amunt, carrer avall”, es lamentaven els meus pares i el meu mestre, que patien per si de gran volia ser ferrer i no escultor, capador i no veterinari, periodista encara que estigués matriculat a la UAB. Les carreres s’estudien, els oficis s’aprenen, deia Carlos Pérez Barrios. I jo anava i venia de l’aula, del carrer i de la redacció, el taller artesà on s’ordenaven les notícies, es jerarquitzaven les seccions, s’editaven els diaris i es repartien les funcions segons la categoria laboral de cadascú.

Ara ja no hi ha aprenents, sinó becaris, que, segons d’on venen, arriben amb un manual d’instruccions i una habilitat especial per bellugar-se en el gran basar en què s’han convertit molts diaris, on cada dia es fa més difícil saber on va cada cosa, distingir les bones de les males informacions, les prescindibles de les importants, els breus de les obertures, tots pendents d’internet i del digital. No es tracta de qüestionar les noves tecnologies, sinó de reivindicar aquest ordre, aquesta redacció i aquest diari que funcionava de gran com quan de petit anaves a escola.

“Al principi, i durant molt de temps, no tens ni idea del que estàs fent, però amb el temps les peces comencen a encaixar”, explicava David Simon en una entrevista a Jot Down. “Et dediques a tornar cada dia al mateix lloc, a la mateixa sala, cobreixes els mecanismes de funcionament una vegada i una altra fins que ho coneixes tan bé que res ni ningú pot eludir-te ni pot mentir-te (…). Els amateurs no poden fer aquesta feina”. Jo no em canso d’aprendre i no deixo d’anar a classe dues vegades a la setmana.